Celebren la festa nacional amb una desfilada militar ben grossa. Que no hi hagi cap dubte d’allò que aglutina realment als espanyols: la força. Una unió inequívocament definida a la Constitució com a patrimoni de les armes: “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Cap canvi rellevant es durà a terme sense l’autorització dels militars. No és pas una proclamació de VOX, sinó l’article 8 del document fonamental del dret espanyol. Mentrestant la policia, els polítics, els jutges i els periodistes poden jugar a coses circumstancials. Una línia de tren aquí, una allà, un aeroport a un poble insignificant d’Extremadura i una llei a favor d’alguna minoria. Polèmica i escandalosa però inútil a la pràctica. Perseguir presidents, engarjolar independentistes, finançar bancs amb diners públics, fer una llei d’educació cada tres anys i apujar ridículament el salari mínim. Tot això és insuficient per millorar autènticament la vida de la gent i molt menys per garantir el nostre dret democràtic a decidir qui som, quin model de govern volem i quina relació amb la indústria necessitem. Qualsevol canvi que toqui l’statu quo està bloquejat per una tira de tancs, avions i armes que protegeixen el poder. Perquè la mare dels ous són aquells que manen i la manera de manar-nos, no pas una llei o dos, o tres.
Però si hi ha alguna cosa autènticament definitòria d’Espanya no és només la desfilada militar, acte central, bàsic i pràcticament únic de la festa espanyola, sinó el fet que té audiències televisives de rècord. Dos milions d’espectadors i un share de més del 25%. Xifres absolutament espectaculars a la tele actual. És a dir, ens avisen a la Constitució que l’exèrcit és l’única institució capacitada per permetre canvis estructurals rellevants en el país, exhibeixen obertament el seu poder fent una desfilada com a gran acte festiu el dia d’Espanya i, per a rematar-ho, els espanyols s’ho miren a la tele de manera massiva, admirats d’aquest poder que els atropella i controla com a garantia que cap canvi és possible. És la definició més meravellosa d’un estat feixista de ciència-ficció en un futur distòpic. No ens enganyem, això no només explica la nul·la reacció espanyola davant de les pallisses, els empresonaments i la persecució contra el referèndum, també explica la nul·la reacció espanyola davant de l’abús de les empreses elèctriques, l’empresonament d’artistes o la corrupció generalitzada i perillosa de partits polítics de primera línia. La desfilada militar és un acte anual que submissió massiva. Un recordatori de l’enorme poder de les armes per mantenir el règim tal com està. No és el somni d’un feixista sinó un article concret i real de la Constitució.
Si la desfilada militar fos per commemorar que Espanya va descobrir la penicil·lina o va inventar la democràcia encara podríem acceptar aquesta exhibició de testosterona nacional. Malgrat que, òbviament, si el fet a celebrar fos una aportació a la pau i a la vida no posarien l’exèrcit al carrer. El més terrible és que, a sobre, el que celebra Espanya és la conquesta d’un subcontinent. L’invasió, espoli, violació i massacre de desenes de nacions americanes. La violència militar contra altres persones tecnològicament inferiors. L’abús fins a l’ofec. Altres països com Austràlia, Nova Zelanda o Canada han demanat perdó a les nacions indígenes pel tracte inhumà dels països occidentals. Espanya no només es nega a disculpar-se per dècades de vergonya genocida sinó que, a sobre, ho celebra com a paradigma de l’espanyolitat. Com a punt més àlgid de la nació. Espanya no se n’amaga.
