Som molts els que tenim ganes de creure’ns el Consell per la República. Però estem escaldats, ja no ens creiem qualsevol cosa, per bonica que sigui l’escenografia i la literatura que puguin acompanyar aquest “Objecte Polític No Identificat”, un OPNI. De moment, tot just acaba d’enlairar-se, amb molt, molt de plom a les ales, però també acompanyat de moltes esperances. Esperances que tenim, òbviament, amb el fre de mà posat.
M’hi vaig apuntar fa temps, per donar-hi suport, però no he fet res. Tampoc no sé què fer. L’únic que tinc clar, de moment, és que dinamitar-ho abans de començar seria una bestiesa. I ja n’hem fet prou, de bestieses.
Li donem un cert marge a aquest “OPNI per la República”? És el que et demana el cor, tot i que al cervell s’encenen tots els llums d’alerta.
Pot ser una nova eina per jugar la llarga partida d’escacs que ens espera? Sí, en principi és una bona manera de canviar de terreny de joc i una ocasió d’or per sortir de la melangia, el temor i el pessimisme: ara per ara, la batalla jurídica és l’única cosa que té al darrere una estratègia. Ja seria hora d’explorar nous espais, noves eines, i buscar-li intel·ligentment les pessigolles al Regne Judicial i Policial d’Espanya, a la península i a Europa.
El Consell és la República? No fotem. No. Podem entendre tots els excessos d’èpica i lírica, però no, ni ho és ni ho serà. Podria ser una mena d’agència, una fraternitat, una empresa, una xarxa, una institució no institucional, un instrument per recaptar diners per impulsar projectes al marge de l’Estat que ens continuarà prenent el pèl pels segles dels segles…
Podria ser una eina per anar creant zones de desconnexió i per construir aliances exteriors, tan vitals, tan poc treballades els darrers anys.
Pot ser tan potent, tant, que esdevingui l’eina per canviar d’escenari i per preparar el camí de la República.
Recordant, per cert, que aquestes coses tenen un preu i que ens l’haurem de pagar nosaltres, com tantes vegades a la nostra història, com el ferrocarril o el canal d’Urgell o les institucions culturals o la quota del Netflix, de la qual, per cert, no consta que gaires catalans se n’hagin donat de baixa. Caldrà pagar-nos les coses dues vegades, com sempre, una vegada més, la part que es queda l’Estat i la part que lliurement destinem al que ens sembli més útil dintre d’una economia (lliure?) de mercat.
Però també caldrà que deixi de ser una joguina partidista. En aquest país ens hem acostumat massa a acceptar dòcilment que tot sigui una joguina partidista. Algun dia caldrà que algú surti d’aquest marc mental tan estret i patètic i comenci a pensar i actuar en clau d’Estat. No a la manera espanyola, per Déu, com acabem de veure amb la vomitiva renovació del Constitucional, sinó a la francesa, a l’alemanya, a l’europea. O a la catalana.
Sabrà Puigdemont deixar de ser partidista i esdevenir unionista català? És una de les claus del futur de l’OPNI. Ara per ara, no hi ha recanvi per a Puigdemont, i ell ho sap i ho sabem tots i totes i totis. No necessitem un Moisès ni un Pujol, ni la família Pujol, necessitem un líder que ho sigui de tothom. I que no estigui per mandangues partidistes.
En tot cas, més espès, críptic i escèptic no podia haver estat el naixement de la criatura, tot i que també cal que ens perdonem (per un cert temps) les dificultats, l’exili, els traumes de les presons i les ruïnes econòmiques, les pors, les repressions, els partidismes, les misèries…
L’OPNI es mereix una oportunitat, amb tots els recels i dubtes que toquin. Ens mereixem una oportunitat.
Si la malbaraten, si deixem que la malbaratin, ens haurem merescut la Generalitat espanyolitzada que -aquest és el gran projecte històric- acabarà definitivament, ara sí, amb Catalunya.
