Quan esclatà la guerra d’Ucraïna de 2022, la majoria dels nostres experts exigiren una escalada del conflicte per fer front a Rússia i s’alinearen amb el sentiment d’indignació i ràbia de l’opinió pública occidental. Els pocs que intentàrem exposar fredament que aquesta ruta significava soterrar les nostres possibilitats d’intermediació diplomàtica i esdevenir part en el conflicte i, en conseqüència, pavimentar el camí d’una aliança entre Moscou i Beijing, fórem acusats de col·laboradors amb l’enemic. Quan explicàrem que sols des del desconeixement més absolut de l’actual realitat internacional, sumat a un sentiment de superioritat ancorat en un eurocentrisme farcit de racisme, es podia pensar que estàvem a una situació de guanyar aquesta lluita, novament fórem titllats de traïdor i tampoc rebérem res semblant a un argument. Tot és un acte de fe, perquè som a una croada i nosaltres som la llum i els nostres enemics la foscor.
Els pronòstics que férem han anat progressivament complint-se i l’esfera d’influència de Rússia i la Xina ha augmentat, mentre que la d’occident s’ha reduït. Els colps d’estat s’han succeït a diferents països africans i la presència de França al continent es troba sota mínims històrics. Aràbia Saudita ha virat definitivament i ha deixat de ser un soci clau i estratègic dels Estats Units per reconèixer la Xina com a l’intermediari legítim que pot pacificar el Pròxim Orient. Com explicàvem tot just fa dues setmanes, el mateix dia que es desencadenà la crisi a Israel, l’escenari de caos propicia la intervenció de Beijing com l’únic pacificador viable i independent. De fet, el brutal atac de Hamàs és una conseqüència directa del realineament de forces que el conflicte ucraïnès ha produït.
L’estreta col·laboració militar i tecnològica entre Rússia i Iran ha accelerat el seu programa nuclear i és qüestió de mesos que puguin començar a produir el seu petit arsenal balístic. Per altra part, la pressió militar sobre Moscou ha fet que Putin es distanciï de Benjamin Netanyahu, antic amic i soci, i sigui un dels principals beneficiaris d’una escalada militar a la regió que mantingui ocupats els Estats Units. A més a més, la seva dependència de Teheran els obliga a ser indulgents amb el terrorisme islamista que just fa vint anys combatien amb mà de ferro a Txetxènia. Per tant, la llum verda dels russos ha estat un dels nous elements que ha envalentit Hamàs a executar un pla ambiciós i sanguinari, perquè, en cas contrari, Rússia s’hagués oposat a una acció tan temerària que pogués desestabilitzar la regió i, especialment, Síria.
L’altre factor nou a l’equació és Aràbia Saudita. Tradicionalment, la monarquia saudita considerava l’Iran el seu principal enemic per concentrar tensions religioses entre sunnites i xiïtes, ètniques entre les minories de cada país, territorials i, a més, polítiques entre repúbliques islàmiques de caràcter igualitari enfront de règims aristocràtics, malgrat ser tots dos sistemes teocràtics. Per aquesta raó, Riad i Tel-Aviv eren aliats naturals i compartien simpaties cap a l’ISIS, un instrument de desestabilització de Síria que també servia per contenir la influència de Teheran a l’Iraq, malgrat que la causa palestina impedia exhibir públicament aquest benentès entre els dos principals socis dels Estats Units a la regió.
Tanmateix, la desactivació de l’amenaça de l’ISIS, més la impopularitat d’una monarquia absoluta i teocràtica a occident, deixaren els saudís a una incòmoda posició on no podien comptar amb socis fidels i estables. És llavors quan la Xina aparegué al seu auxili i oferí garanties de la neutralitat d’Iran. L’acord del passat juny entre els dos països iniciava un període de pau i estabilitat patrocinat per Beijing i Moscou entre Síria, Iran, Aràbia Saudí i Iemen i posava, de fet, fi a les guerres de religió desencadenades feia deu anys. El corol·lari de la guerra d’Iraq de 2003 feia palès l’absolut fracàs diplomàtic dels Estats Units a la regió i condemnava Israel a un aïllament explosiu.
La il·lusió d’un tractat amb Aràbia Saudí s’ha esvaït i el primer objectiu diplomàtic de Hamàs i Iran amb els atemptats s’ha assolit. Hi ha un nou bloc antiisraelià amb nous jugadors com Rússia i Aràbia Saudita, mentre que mantenen una aparent neutralitat Egipte i Jordània. L’única cosa semblant a un aliat és Azerbaidjan, però és un satèl·lit de Turquia, qui també té interès a augmentar la seva influència sobre Palestina. El públic occidental es tranquil·litza pensant que els àrabs són bàrbars per civilitzar i, per tant, seran incapaços de vèncer a una potència tecnològicament avançada com Israel. És un consol comprovar que el nostre imperialisme decimonònic considera els hebreus com a iguals; però no canvia el fet que no ens trobem a 1973 i el món àrab, al seu conjunt, és molt més ric i pròsper i, encara pitjor, té com aliat una superpotència com la Xina. L’escenari no guarda cap similitud amb el període de la guerra freda, malgrat que a Washington i Brussel·les sembla que ningú ho entén.
Els nostres experts, com a Ucraïna, estan captivats per la solució militar. Pensen que hem arribat a la lluita final contra l’Imperi del Mal i podem derrotar els nostres enemics per fer-los claudicar. Somnien que l’escalada i l’augment de les tensions faran esclatar internament Rússia i la Xina com passà amb l’URSS. És pensament il·lusori per amagar el fet que no hi ha cap estratègia ni pla. Retòrica moralista per impedir el debat rigorós. Ara per ara, Israel sols ha exhibit una feblesa bèl·lica esfereïdora: incapaç de protegir la seva pròpia població, ha patit el nombre de baixes civils més elevades de la seva història i no podrà eliminar el sentiment d’inseguretat generat entre els seus ciutadans. Mentre hi hagi en peu un palestí, podrà haver-hi un potencial terrorista de Hamàs i, en conseqüència, tots sabem quina és l’única solució que restablirà la confiança en el seu govern.
Per tant, el seu menyspreu a qualsevol solució política els lliga irremeiablement a unes mesures intolerables i inacceptables pels seus socis occidentals, malgrat que encara no s’atreveixin a expressar-ho en públic amb força. Així mateix, aquests plans són inviables per l’alt cost de vides israelianes que suposaran. La invasió terrestre imminent fa una setmana que és imminent i els ostatges continuen segrestats. És difícil veure la fortalesa del seu exèrcit per enlloc. Encara més, l’amenaça d’una entrada en el conflicte per Hezbollah o Iran ha obligat els Estats Units a fer un desplegament d’efectius al Mediterrani mai vist. El missatge és evident: Israel és incapaç de defensar-se sense ajuda directa de Washington. Açò no havia passat mai i implica una dependència total de Tel-Aviv a la política interna nord-americana, el mateix problema que té Ucraïna.
Molts pensaran que no hi ha millor garantia de seguretat; però és just el contrari: els incentius per atacar-te es disparen perquè és una forma econòmica i fàcil de perjudicar l’exèrcit nord-americà. En aquest context, com passa a Ucraïna, la Xina no té gens d’interès a pressionar els teus enemics perquè accepten solucions diplomàtiques i els donarà tot el suport que necessiten. És la forma més efectiva d’afeblir el seu principal rival i tindre més marge de negociació per a futures crisis. Israel mai no havia perdut la seva independència d’acció i havia estat capaç de condicionar la política exterior nord-americana. Ara es troba atrapat a un conflicte indirecte entre els Estats Units i la Xina, com li passa exactament als palestins amb l’Iran, sense marge d’acció i completament aïllat a la regió. Sols els fanàtics obcecats per la llum de la seva croada podrien pensar que la força bruta et farà triomfar en aquest atzucac. Les guerres es guanyen diplomàticament, no militarment.
