Per a la setmana que comença es preveu una allau de peticions de recusació per part de diversos col·lectius i partits polítics envers els magistrats del Tribunal Constitucional que entenguin que poden estar contaminats per exercir amb aparença d’imparcialitat la seva tasca de control de la constitucionalitat de les lleis. I dic amb aparença, perquè en el fons aquí ja no es tracta de l’honestedat del Cèsar, doncs ja fa temps que ningú hi creu en la imparcialitat del TC per la pròpia dinàmica d’obscè repartiment de les places a cobrir entre els dos grans partits estatals. Ara ja es tracta sols de que la dona del Cèsar sembli honesta, aparença en el sentit de que, com a mínim, quan algun dels magistrats hagi estat implicat en l’elaboració d’una llei o hagi estat clar defensor o explícit enemic del seu contingut, s’aparti (abstenció) o sigui apartat (recusació) de la tasca de jutjar la seva validesa.
Cert és que alguns dels magistrats han apuntat que en relació a certes lleis se n’apartaran. La magistrada Díez ha manifestat que ho farà en relació a la normativa sobre el 25% de castellà a l’escola catalana i sembla que altre tant farà el magistrat Campo en relació a la llei coneguda com del “sols sí és sí “, que es va elaborar essent ell ministre. I ho fan, perquè abstencions i recusacions són obligades quan en els magistrats és evident la fília o la fòbia respecte de les normes que hagin de ser objecte del seu control.
Però a mesura que la institució s’ha anat polititzant és difícil pensar que aquesta dinàmica (abstencions i recusacions a tort i a dret, en un sentit i en el contrari) no generarà un altre tipus de bloqueig del tribunal constitucional, cada partit polític objectant-ne els magistrats del contrari i deixant sense quòrum l’òrgan per a la seva constitució. Sols això li faltava al Tribunal que s’entén garant de la Constitució per acabar de perdre el seu prestigi, encabint-se en ell no als millors, sinó als fidels, perquè, ho siguin o no, els creuen més fàcils de manipular en raó d’interessos de part que quasi bé mai es poden identificar, ja no amb el bé comú, sinó ni tan sols amb l’interès general, aquest concepte també indefinit que el poder sol confondre amb l’interès públic.
