Que els bancs són essencials per a qualsevol economia ho sap tothom. No només els capitalistes. També existien bancs entre els països comunistes i fins i tot teòrics anarcosindicalistes com Christiaan Cornelissen –un dels més llegits per Salvador Seguí– entenien perfectament que aquestes entitats eren imprescindibles per tal de dinamitzar mercats i per fer eficient l’economia. La Unió Soviètica (i cadascun dels seus satèl·lits a l’altra banda del teló d’acer) tenien un banc central que servia de corretja de transmissió d’una economia planificada a partir de plans quinquennals. La Xina presenta una barreja de bancs públics i privats, més un centenar de bancs comercials regionals en un sistema clarament exitós. Els anarquistes mutualistes del segle XIX havien estat capaços de generar entitats financeres on l’estalvi obrer es convertia en assegurances o diners per ajudar a la constitució de cooperatives de treball o consum. De fet, la història de les caixes, ignominiosament desmantellades durant aquest segle, sol estar vinculades a iniciatives de la societat civil per tal d’oferir crèdit als amplis sectors socials que estaven excloses de les grans entitats privades, o des d’una perspectiva territorial, per dinamitzar econòmicament ciutats i comarques que, amb entitats pròpies, podien concentrar-se a preservar els seus interessos. No només, per posar un exemple, perquè treballadors poguessin tenir accés a la propietat immobiliària i al consum, sinó també perquè algunes petites iniciatives empresarials poguessin tirar endavant, o fins i tot que ferrocarrils modestos com els d’Olot o Sant Feliu poguessin esdevenir una realitat.
Encara no s’ha valorat prou bé la magnitud de la catàstrofe per la qual la concomitància entre la perversió del poder econòmic i l’estupidesa i corrupció del poder polític va permetre, via desregulació neoliberal, la bombolla financera culminada en la destrucció del sistema de caixes i bancs mitjans en la crisi de 2008-2015. Una crisi fruit de l’arrogància, la inconsciència, la cobdícia d’una minoria que s’emportà per davant l’existència, els negocis, els estalvis i els habitatges de milions de persones al nostre país, i desenes de milions a la major part d’occident. La seva no-resolució, o encara pitjor, l’oportunisme dels principals culpables de fer rescatar amb els diners de tothom la riquesa esvaïda per les males decisions, explica en certa mesura aquest malestar global d’un sistema econòmic i polític coix, desigual, desequilibrat, on la desconfiança general ha portat a una mena de polarització dissolutiva, raó final per la qual els extrems estan ocupant el centre del tauler ideològic. I, finalment, tenim un sistema fonamentat en l’oligopoli financer, on uns pocs bancs massa grans per caure, s’han fet amb el control d’un pastís molt estret que ofereix grans beneficis a una limitada minoria.
Una de les ineficàcies dels països comunistes -i que anarquistes com Cornelissen ja van criticar coetàniament– és que limitar el poder financer a una única banca de caràcter estatal propiciava un sistema econòmic clarament desequilibrat –obeir exclusivament al poder polític no sol funcionar–, on la producció estatal acaparava tot l’interès, mentre que això implicava un dèficit total d’iniciativa privada que pogués equilibrar o desenvolupar un mercat o generar activitat econòmica allà on no arribava l’estat. En aquesta era de concentració bancària, està passant exactament el mateix: un gran desequilibri que exclou ciutadania, petites i mitjanes empreses, entitats municipals, comarcals o també nacionals (a Catalunya, el deep State no s’ha aturat fins a privar-nos de poder financer, manera de privar-nos de qualsevol iniciativa econòmica), i que a la pràctica, implica un monopoli / oligopoli, no pas per part d’un estat comunista, sinó d’una elit tancada que, vistos els resultats, ja no fa altra cosa que dedicar-se a l’especulació financera o a extorquir el poder polític. La concentració bancària actual, a la pràctica, està funcionant com a un “socialisme de rics”, és a dir, fer negoci a partir de no fer pràcticament res: ni fer cases, ni finançar negocis, ni ajudar a empresaris a fabricar coses, sinó, i a partir de la seva dimensió, a extorquir governs, a generar a partir de subtils mecanismes de corrupció, una enginyeria jurídica per blindar la seva posició de privilegi, i a fer de la gent, en un mercat monopolístic, el seu caixer automàtic particular. Tothom ha pogut assistir a aquest procés econòmic segons el qual els bancs han anat tancant sucursals, acomiadant treballadors (externalitzant els costos a l’erari públic) cosint a comissions els usuaris, i a fer fora els clients de les oficines a còpia de digitalització i d’ordenar als seus empleats a maltractar de manera generalitzada els clients, especialment els de més edat o menys ingressos.
Una política, ni d’esquerres ni de dretes, sinó intel·ligent, hauria de dedicar-se a trossejar les entitats financeres que han sobreviscut a l’apocalipsi bancari mitjançant el canibalisme. Perquè, efectivament, i com explicava el brillant publicista del Banc de Sabadell al qual se li va acudir l’anunci de Sant Jordi per combatre amb tocs humorístics el BBVA, que hi ha dracs amb el mal costum de cruspir-se gent (o altres entitats). Quan Pedro Sánchez, per espolsar-se la responsabilitat de sobre, proposa una consulta sobre l’OPA hostil amb què el Banco de Bilbao – Vizcaya – Argentaria (nom que aplega rastres de les seves víctimes del passat) pretén menjar-se el Sabadell, no li calen paraules ni arguments sofisticats, sinó que si cal prendre decisions econòmiques transcendents, caldria plantejar alguna reforma financera que impedís, per posar un exemple, que cap banc o caixa pogués aplegar, per posar un exemple, més d’un 10% del mercat. I servidor de vostès no ho reclama en qualitat d’esquerranós impenitent, sinó de pur sentit comú des d’una ortodòxia d’economia de mercat. El BBVA no només no hauria de cruspir-se el Sabadell, sinó que cadascun d’aquests actors, s’haurien de subdividir en quatre o cinc entitats cadascun. Pel bé de tots, menys per aquesta mena d’insaciable aristocràcia financera carregada de zeros a la dreta dels seus emoluments.
Un país que funcioni requereix d’una banca arrelada al territori, sobretot per promoure un desenvolupament econòmic geogràficament, socialment equilibrat. Una economia sanejada requereix de la coexistència entre entitats financeres privades i públiques (és obvi que caldria recuperar com fos caixes de caràcter cooperatiu o titularitat comarcal) que poguessin fer-se la competència, i per tant, incloure dins el sistema econòmic la molta gent que la crisi-estafa de 2008 va acabar excloent, o per finançar projectes en benefici de l’economia del país. Cal mecanismes estrictes de control, sobretot per part de clients o usuaris, perquè la banca deixi d’actuar com a una arma de destrucció massiva sota les ordres d’un Borbó, que com tots els borbons, fa tot el possible per reprimir el nostre país (per cert, encara és hora que La Caixa i Sabadell demanin disculpes per la traïció al poble de Catalunya).
Finalment, un record per l’Enric Duran, el Robin Hood dels bancs. L’Enric, per a qui ho vulgui recordar, com a acte de protesta política contra l’amoralitat que s’ensenyorí de la banca espanyola va fer tot un seguit de maniobres el 2007 per exposar les vulnerabilitats i males arts del sistema bancari. En altres paraules, la seva acció, una estafa a les entitats financeres per demostrar com funcionava una banca que, a partir de l’escàs control i el crèdit descontrolat que estaven emetent motivats per la cobdícia, va acabar anticipant el crash financer que va deixar-nos l’actual desolador panorama d’una crisi econòmica de la qual encara n’arrosseguem les conseqüències. Com a justicier que era, les accions de Duran van servir per finançar diverses causes socials i solidàries. Ell no se’n va beneficiar en absolut, ans al contrari. Ha viscut més de dècada i mitja en la clandestinitat fins que les autoritats franceses l’han reclòs en una presó on és avui tractat com un criminal. Si hi ha algú que es mereix un indult és ell. És més, amb la seva actuació que va servir per denunciar les males arts del poder econòmic és algú que es mereix molt més la creu de Sant Jordi que alguns dels individus que darrerament, per satisfer els borbonistes autòctons, han rebut. Necessitem una banca àmplia i eficaç, que pugui combinar titularitat pública i privada, negoci i ètica. I necessitem que Enric Duran, després d’aquest calvari, pugui tornar lliure a Vilanova.
