Sánchez ha fet, amb el seu canvi de govern, la seva darrera jugada de l’etapa Iván Redondo: agafar tothom per sorpresa i muntar una crisi ministerial de juliol, pensant en el panorama de després de l’estiu i enfilant ja les properes eleccions. Tot el que fas abans de l’estiu, en política, té una virtut: al setembre ja formarà part del paisatge habitual, els costos s’hauran integrat i el passat serà passat. Un clàssic, una bona jugada que funciona sempre, si és alguna cosa més que una fugida desesperada cap endavant.
Ja tenim aquí la versió 2.0 del Sánchez president: no és com si hagués inventat l’iPhone, ni molt menys, però sí que ha remenat el mapa polític i ja apunta nous escenaris de cara a la tardor. Com a bon estrateg, amb un punt de frivolitat, però també de gosadia, ja no pensa en la covid: per a ell és una pantalla superada, que deixa en mans dels pobres mortals de la «cogobernanza», atrapats en un caos de mascaretes, vacunes, mesures caòtiques, PCRs i festes fora de control.
Però no només ha passat la pantalla de la covid. També ha passat la pantalla de Catalunya. La part perillosa de la partida, la dels indults, està tancada: ja ha fet el seu suposat gran gest magnànim. No anirà molt més enllà, però ho allargarà tot el temps que ho necessiti. Ell pensa en clau electoral i a Espanya no guanyarà les eleccions com el gran solucionador de la crisi catalana, a un cost inassumible a les urnes i als mitjans massivament controlats per la dreta hipernacionalista.
La recepta del doctor Sánchez per a la «Catalunyitis aguda» és cronificar-la. Que duri molt, més o menys controlada, sense que sigui ni mortal ni massa molesta. La «cogobernanza» tendeix a la «conllevancia», anar passant, anar fent, assumir que avui et fa mal aquí i demà allà, però sense riscos vitals.
És exactament el mateix que té al cap per a la «Republicanitis assimptomàtica» que qualsevol dia pot convertir-se en una crisi greu, amb gran potencial de debilitar encara més la «mala salut de ferro» de l’Espanya de sempre. També cronificar-la, encapsular-la. Guanyar temps.
Quins poden ser els límits de Sánchez, pel que fa a Catalunya? Línies vermelles: no se suïcidarà políticament, és a dir, no esperem d’ell un referèndum d’autodeterminació. Ni tampoc un referèndum monarquia/república. No me l’imagino donant la benvinguda a Puigdemont ni cremant-se per intentar derrotar les poderoses forces del Suprem, el Constitucional, el CGPJ o el Tribunal de Cuentas de la Santa Represión. Tampoc no mourà cap fitxa que pugui fer trontollar la corona del rei de Vox. Ni el deixarien fer-ho.
Però sí que té algun marge de maniobra, sobretot pensant en clau electoral, en els resultats electorals socialistes a Catalunya, que són fonamentals per al seu projecte personal.
Podríem dir-ne l’Operació Maquillatge. Un ministre sense cartera, Iceta, dedicat a teixir i dialogar discretament, amb tot el bon rotllo que calgui, qui sap si també a fer lloances de la multiculturalitat, a fer veure que promou el català o la cultura catalana. Una jugada que, tot i les seves evidents limitacions, té possibilitats i no afecta en absolut al nucli dur de la dominació madrilenya.
També tenim una ministra per maquillar intel·ligentment les famoses infraestructures i les inversions, sobretot en clau metropolitana de Barcelona, i treballar l’electorat metropolità, que té un pes absolutament decisiu. I finalment un PSC que albira una interessant oportunitat per esdevenir la frontissa clau, tot i que el seu programa no és el futur, sinó el retorn al passat, maquillat amb una mica més de gràcia.
Sánchez és, en certa manera, el pitjor que ens podia passar, perquè és un mestre del maquillatge, amb o sense Redondo. No seré pas jo qui desitgi una temporada en mans de talibans com Ayuso, Casado o Abascal, tutelats per Aznar. Però és innegable que el difuminat de Sánchez, sense desaprofitar l’avantatge que li atorguen els exilis i les repressions que en certa manera ja li van bé, pot desinflamar, despistar, desmotivar i enganyar, a Catalunya i a Europa, infinitament més que el sadisme punitiu.
S’obre una nova etapa, la millor carta que té el règim del 78 per evitar el col·lapse, i la més confusa que tindrà Catalunya per escapar-se’n. Al final, hauran passat els anys i el maquillatge serà només maquillatge. Però no n’hi ha prou amb saber-ho. Aquesta etapa demana una nova estratègia o hi perdrem bous i esquelles. A més de perdre-hi molt temps i moltes oportunitats.
