Les pròximes eleccions catalanes seran molt importants per al futur del país, per l’evolució de la política catalana en els pròxims anys. Però seran també importantíssimes per a la política espanyola. Ho són sempre, certament, però aquesta vegada d’una manera molt especial. Des de les eleccions legislatives de l’any passat, l’eix central i el camp de batalla de la política espanyola són els pactes amb les forces independentistes catalanes que han permès a Pedro Sánchez ser president del govern espanyol, malgrat no haver estat el candidat més votat. I aquesta és una batalla ferotge. Tota l’artilleria de l’oposició –política, mediàtica, judicial, econòmica- dispara conta Sánchez en aquest front, amb discursos, declaracions, manifestacions i decisions judicials. L’argument de totes aquestes oposicions coordinades és sempre el mateix: sense altre objectiu que perpetuar-se en el poder, Pedro Sánchez ha fet concessions substancials que donen aire a l’independentisme i posen en perill la unitat d’Espanya.
A curt termini, aquest discurs perjudica relativament poc Sánchez. Ell és president del govern espanyol perquè va jugar la carta de la polarització esquerra-dreta i va treure rendiment de la por que fa una dreta espanyola molt agressiva i abocada a assumir els postulats de l’extrema dreta. Ho va poder fer, certament, perquè el principal partit de l’oposició, el Partit Popular, havia dinamitat qualsevol possibilitat de diàleg que no fos amb Vox. Per tant, l’agressivitat del PP no és un problema per a Sánchez, més aviat és un bon instrument per tenir mobilitzats els seus. Però hi ha un perill: el seu electorat, la seva militància i fins i tot els seus quadres poden resistir perfectament les ofensives de la dreta per fer polítiques o gesticulació d’esquerres, però són molt sensibles a les acusacions de trencar la unitat d’Espanya, perquè participen d’un fortíssim sentiment nacionalista espanyol. Si el discurs de la dreta sobre els pactes amb l’independentisme qualla, si els votants i militants socialistes tenen la sensació que realment estan fent el joc a l’independentisme i trencant Espanya, Sánchez tindrà un problema molt gros.
Però el PSOE té una possibilitat de combatre aquest argument i de convertir-lo en un actiu a favor seu. Certament, ha arribat a pactes substancials i cridaners amb l’independentisme. Però ha de convèncer a la població espanyola –i especialment als seus- que no ho ha fet només per mantenir-se en el poder, sinó que al darrere hi ha una estratègia, que tot això busca un efecte polític. Que no serà en cap cas trencar la unitat d’Espanya, sinó reforçar-la. Les concessions no tindran com a efecte alimentar la fera independentista, sinó domar-la. El discurs de Pedro Sánchez serà, ja és, que el que ha fet créixer l’independentisme ha estat la política agressiva de la dreta espanyola, la judicialització sistemàtica, l’ús contrari a l’esperit democràtic de tots els instruments repressius de l’Estat. Quan la dreta ha fet això, a més d’actuar antidemocràticament, l’independentisme ha crescut. En canvi, quan ell ha obert taules de diàleg, ha fet concessions, ha donat indults, ha promès amnisties, l’independentisme –diu i dirà- s’ha desinflat. El veritable perill per la unitat d’Espanya no és la política socialista, és la política del PP, i ja no diguem d’un PP aliat amb Vox.
Aquest serà el gran debat polític espanyol dels pròxims mesos, ja ho és ara. Si els pactes reforcen l’independentisme i, per tant, afebleixen la unitat d’Espanya o si aquests pactes desinflen l’independentisme i, per tant, reforcen la unitat d’Espanya. Una unitat potser menys uniformista i monolítica del que la dreta voldria, però en qualsevol cas més protegida del perill secessionista. Però aquest xoc d’interpretacions, ferotge, necessita proves, fets, demostracions. I quina seria per a Pedro Sánchez la millor prova (potser l’única) davant de l’opinió pública espanyola de les virtuts de la seva estratègia? Doncs que Salvador Illa fos el pròxim president de la Generalitat. Els pactes amb les independentistes tindrien l’efecte de situar a la presidència de la Generalitat un candidat constitucionalista (en el seu llenguatge). Ni el PP ni Ciutadans ni Vox poden fer-ho. Els socialistes sí. I si Illa és president de la Generalitat, això no tan sols certificarà la reculada electoral de l’independentisme, sinó que –amb l’alcaldia i la presidència de la Diputació de Barcelona en mans també socialistes- deixarà l’independentisme fora de la cúpula de les grans plataformes institucionals catalanes. Domesticat i en retirada.
Perquè Pedro Sánchez pugui fer el discurs que necessita, cal que Illa sigui president de la Generalitat. Per tant, assistirem, assistim ja, a una gran operació Illa, per terra, mar i aire. Certament, Illa té possibilitats –no la certesa- de ser el candidat més votat a les pròximes eleccions catalanes. Però per ser president necessitarà, ben segur, suport. La fórmula de Barcelona –amb el PP i els Comuns donant suport a un candidat socialista a l’alcaldia- no sembla fàcil de traslladar al conjunt català. I trencaria el discurs polaritzador de Sánchez: tot contra el PP. Per tant, Illa necessitaria segurament el suport a la seva investidura d’Esquerra o de Junts, si és que sumen. El somni socialista seria un Illa president amb un tripartit d’esquerres, perquè significaria la victòria ideològica sobre l’independentisme: la negació de l’eix nacional de la política catalana i l’articulació entorn de l’eix únic dreta-esquerra. Ho buscaran segurament a Barcelona, perquè seria el precedent que més els convindria per a Catalunya (i per a Espanya). Però creuen Esquerra o Junts que poden fer president Illa sense prendre mal de cara al futur, sense sacrificar el seu futur com a partits?
Per a Esquerra i/o Junts s’obre un període ple de paradoxes. Quina és l’alternativa a donar suport a un candidat socialista? Una seria que fossin els socialistes els que donessin suport al seu candidat, dels uns o dels altres. Però això no és fàcil i només seria imaginable amb segons quins resultats. L’altra alternativa natural dels partits independentistes és pactar entre ells. Si sumen. Però quan han pactat ha acabat com el rosari de l’aurora, les incompatibilitats personals són enormes i al damunt estan competint entre ells per veure qui guanya la guerra entre ells dos (encara que sigui al preu que els socialistes siguin el primer partit de Catalunya). L’endemà de les eleccions, si és que sumen, el candidat del partit independentista més votat reclamarà per a ell els vots de tot l’independentisme per evitar un president de la Generalitat diguem-ne constitucionalista. Però fins a la vigília s’hauran estat traient els ulls. Pensaran a pactar l’endemà, però abans hauran fet tot el possible per dinamitar tots els ponts entre ells. De manera que potser uns o altres acabin gent el que menys els convé: oferir a Pedro Sánchez el certificat institucional –la presidència socialista de la Generalitat- de la domesticació de l’independentisme. En el fons aquesta paradoxa independentista, per acció o omissió, és la veritable Operació Illa.
