Els protagonistes de la fal·làcia de l’anomenat procés tenien una pedra a la sabata. Era molt difícil continuar parlant d’una hipotètica independència sense concretar res. Sobretot, perquè veuen que la majoria d’aquella gent que els havia fet confiança, els ha deixat de banda. Com diantre fer-ho?
A Catalunya, per advertir que cal fer alguna cosa o prendre alguna decisió de caràcter excepcional, tenim una expressió molt il·lustrativa: treure el Sant Cristo Gros. És un remei extrem, però acostuma a tenir èxit. Dit i fet. Així, fa deu dies, van fer sortir a escena Jordi Pujol perquè digués allò que tots els dirigents de Junts, Esquerra o la CUP pensen i no s’atreveixen a dir: “Això de la independència és molt difícil. Sabem que no serem independents, com a mínim en 10 o 15 anys”, va sentenciar Pujol. Resultava patètic i grotesc veure com pronunciava aquestes paraules davant d’alguns d’aquells que abans del primer d’octubre del 2017 afirmaven sense pudor que ho tenien “tot a punt”.
Encara avui, i en ple procés de restitució de la seva figura, l’expresident conserva un ascendent notable entre molta de la nostra gent. Sigui pel record agradable dels seus mandats que puguin tenir una part important de catalans, o sigui per l’aire venerable que li veuen els seus antics seguidors i votants, el cas és que les seves opinions fan forat entre l’opinió pública, tot i els noranta-quatre anys que acumula.
Els seus (que el van negar mesquinament com Sant Pere quan el tema de la deixa andorrana) van preparar bé el terreny per la comèdia de Castellterçol on es va enterrar definitivament l’andròmina del procés. No és estrany doncs que el contingut del seu discurs s’escampés per tots els mitjans de comunicació. “En Pujol diu que la independència no és possible i que cal negociar amb Espanya”, era el titular que es desprenia del contingut del discurs del fundador de Convergència. Feina feta.
No són pocs els saberuts de la política catalana que afirmen que la idea de la independència va començar a agafar volada quan els antics convergents van apuntar-se al carro. No ho sé. Seria una altra discussió. En tot cas, ells n’estan convençuts perquè creuen que són el partit troncal de la nació. Amb aquesta concepció de les coses, no és estrany que pensin que allò que van fer créixer (o néixer, segons els més desvergonyits de la colla) ho puguin sepultar si no arriba a bon port. Si cal, ho fan a través d’un avi que inspira compassió per tal que tot quedi més edulcorat.
Amb tot, el més detestable no és que no s’atreveixin a dir les coses pel seu nom. Perquè, és clar, això significaria acceptar les seves mancances i fracassos. Encara hi ha una circumstància pitjor en un dirigent polític. Segurament és la més roïna de totes. Heus-la ací: confondre les seves vergonyes, misèries, pors i limitacions amb les de la nació que representa. En el cas de Catalunya, aquesta vilesa queda ben retratada quan hom rememora el tremp i la resolució del poble en els mesos previs al referèndum mentre, a l’altra banda, recorda el paper de la trista figura que van representar tots els líders a partir del 27 d’octubre del 2017. Què podem esperar d’uns pocapenes que veuen la salvació en les paraules del iaio?
