Barcelona ja no és Barcelona. Ens ho diuen els veïns, els ex-veïns, bona part dels visitants i ens ho diu també el padró municipal. Fa poc s’han publicat unes dades, reflex d’unes realitats quantificades que il·lustren, en molts aspectes, el que qualsevol observador més o menys atent pot comprovar per ell mateix. La primera conclusió és que la ciutat és un gran pol d’atracció, i ho és tant que l’èxit li està fent perdre la personalitat; la personalitat de persones, s’entén, en forma de veïns que són foragitats i de nous ciutadans o passavolants que ocupen el seu lloc. Però no sabem si, de moment, tots els que arriben mereixen ben bé la consideració de veïns, en el sentit que no exerceixen ni volen exercir la convivència pròpia del veïnatge.
Paco Candel ens va alertar, ja fa dècades, dels perills de la Barcelona del franquisme, una metròpoli en ple boom econòmic, però que excloïa les persones nouvingudes, arribades a la recerca de feina, i que eren amuntegades de qualsevol manera en barriades On la ciutat canvia de nom. El problema que assenyalava el cèlebre escriptor i més tard senador tenia algun punt de similitud amb el que succeeix avui en dia, atès que la ciutat creixia de forma accelerada, i en el seu esclat deixava de banda centenars de milers de persones que no podien accedir ni als drets d’una vida i un habitatge digne, ni al mínim reconeixement de ciutadania. En aquell moment, a la dècada dels seixanta o setanta, l’èxit generava segregació, i mentre els de sempre gaudien de la ciutat, altres eren reclosos a blocs anònims que restaven al marge del que anomenàvem la Ciutat en majúscules.
Els paral·lelismes tenen un límit, però, perquè avui estem assistint a un fenomen invers. Avui sembla que els grans exclosos són en bona mesura els de tota la vida. Com ens ho hem deixat fer? Doncs quan encara no s’havia resolt i arrodonit la ciutat desendreçada, segregada i bruta del franquisme (objectiu últim del projecte olímpic del 1992), va arribar un altre repte inesperat, gairebé en forma d’invasió. Avui en dia, en ple 2025, la majoria dels habitants de la ciutat són nascuts a fora; només un 45% són originaris de Barcelona. Això fa créixer la població del municipi, que està a punt de superar el seu màxim històric, però degut no pas a una taxa de reproducció baixíssima, sinó a una immigració important. L’economia ja fa anys que va de nou a l’alça, però ja no és una economia de burgesos i proletaris, i ja no va a remolc de la indústria i la construcció. Tenim una societat nova de nòmades digitals i de precariat immigrat, al voltant del turisme, les noves tecnologies i els serveis en general. Encara no hem acabat d’entendre fins a quin punt ens ha canviat el món.
Les famílies d’arrel barcelonina tendeixen a marxar, incòmodes davant un patró econòmic que no entenen gaire i que les fa fora. Els lloguers són escassos i cars, les servituds del turisme són cada cop més insuportables, els referents de convivència s’evaporen i l’antic veïnatge queda suplantat pel paradís del Tiktok i l’Instagram, on l’estètica i la postura maten les relacions humanes. Una massa de gent vinguda del nord, els coneguts com a expats, s’instal·len en una ciutat que per a ells no té ni història, ni idioma, ni gaires normes o tradicions. Una altra massa de gent vinguda del sud també arriben per tal de ser explotats i servir, en bona mesura, els expats. Entre ells parlen anglès o, els més espavilats, xampurregen el castellà. El que queda enmig de les dues llesques de l’entrepà som els anomenats locals, o sigui els veïns de sempre, fent el paper de rodanxes d’espetec cada dia més primes i escasses.
No és només que Barcelona estigui canviant, és que està perdent el seu cor. No s’ha acabat la catalanitat a Catalunya, però s’està acabant a Barcelona, perquè la factoria dels èxits transnacionals ni pot, ni vol, comptar amb ella; l’expulsa a comarques o a les diverses corones metropolitanes, allà on la ciutat es baralla amb la Renfe. Les relacions de barri s’esvaeixen; ningú ajuda ningú perquè ningú coneix ningú. Les botigues s’acaben, cedint el pas a negocis incomprensibles on venen andròmines decoratives i inútils. O són substituïdes per esclaus que van amb bicicleta per portar les compres online als joves professionals solitaris que treballen amb l’ordinador des de casa. Els nens són deportats en massa, i la població de menys de 16 anys cau a mínims històrics (12%). Els vells tendeixen a aguantar una mica més als seus barris de sempre, però també tendeixen a marxar a l’altre barri.
L’única esperança és que la ciutat perdi tant de caràcter i el seu cor deixi de bategar tan visiblement, que al cap d’un temps ja no resulti atractiva per a ningú. Perduda la personalitat que la va fer especial, l’haurem esguerrat tant que els passavolants i els addictes a les modes trobaran un altre escenari. Llavors tornarem a començar
