Tanquem l’any i és un bon moment per fer balanç. Si ho fan les empreses, per què no les nacions? Ens espanta saber si tenim pèrdues? Com que els dirigents polítics catalans són incapaços d’encarar la realitat i fer-ne una anàlisi rigorosa, ho haurem de fer nosaltres mateixos. Tenim l’avantatge que no ens condicionen les misèries partidistes.
Per començar, cal acceptar que encara vivim condicionats pels fets de l’octubre del 2017 i les seves posteriors conseqüències polítiques i judicials. Venim d’una derrota que no volen reconèixer els seus màxims protagonistes. Tots ells fan l’orni per tal de no haver d’assumir les responsabilitats. Qui dia passa, any empeny. És així com la partitocràcia nostrada viu en el seu escenari particular tot fent veure que no ha passat res. Entretant, els importa un rave l’estat anímic en el qual ha quedat la gent que els va fer confiança. Aquest detall és massa complicat interpretar-lo per a les mentalitats simples i mediocres. D’on no n’hi ha, no en pot rajar.
Ben mirat, ja els va bé aquest estat de coses. Mentre els votants només esdevinguin exvotants, no cal amoïnar-se gaire. Al cap i a la fi, si només van a les urnes els que viuen del “tinglado”, també s’ocuparan tots els escons i poltrones. No faran res per motivar i incentivar la participació electoral. Els va com l’anell al dit l’actual allunyament dels catalans de la cosa política.
Els 700.000 votants perduts pel triumvirat processista viuen d’esquena a les martingales parlamentàries de Junts, Esquerra o la CUP; siguin a Barcelona o siguin a Madrid. Aquests centenars de milers de compatriotes eren el tronc central de les mobilitzacions independentistes prèvies al primer d’octubre. Perdre aquest capital polític condemna a la impotència la idea de la fundació d’un estat català. Hi pensen els aprenents que comanden les tres formacions esmentades? Poc podem esperar dels autors d’aquells raquítics discursos parlamentaris que veiem i que ens permeten entendre perfectament per què l’independentisme no és cap amenaça per Espanya, ara per ara.
Els de Puigdemont ara s’escarrassen a demanar les competències en immigració sense assegurar els recursos per gestionar-ho. Passarà com amb la llei de dependència l’any 2008: el govern “amigo” de Zapatero va cedir la competència al govern Montilla, però sense partida pressupostària. Conseqüència? Van fer un pa com unes hòsties, exactament igual com passarà amb el tema immigratori. De fet, aquest sobtat desig de gestionar aquesta qüestió només obeeix a un simple càlcul electoral. Quin? No perdre vots en favor d’Aliança Catalana tal com apunten tots els sondejos. Sempre pensen que ens mamem el dit.
Esquerra és un veritable cadàver polític amb el qual poden acabar practicant la necrofàgia els seus propis dirigents i militants. Quan hom ha vist la “carnisseria” dels darrers mesos, qualsevol cosa és possible. Semblava com si totes les faccions competissin per veure qui portava abans el partit cap a l’extraparlamentarisme. Sobre la CUP, no cal dir res. És una andròmina antiga i descatalogada.
Tot plegat, és un escenari amb uns actors capats per poder fer una política motivadora. Vivim un déjà-vu constant amb tots ells. No intuïm cap idealisme ni cap idea nova en les seves paraules. La sensació és que només actuen per mantenir els quiosquets que encara tenen en les diverses administracions.
El problema de Catalunya no és un problema d’ideologies o de si hi ha més o menys independentistes o espanyolistes. La qüestió rau en el nivell intel·lectual, caracterològic i polític que puguin tenir aquells que ocupen els llocs de responsabilitat. Mentre els ocupin aquells que no destaquen en res i tenen el to i el posat d’un no ningú, mai no podrem aspirar a res. És clar, Illa president…
