Em fa riure, o plorar, segons el moment del dia en què em vingui al cap, que hi hagi encara qui es digui independentista i pensi que la fotografia impulsada per Òmnium aquesta setmana a la plaça del Rei per protestar contra la persecució política i judicial de les mobilitzacions socials: 1) protagonitza una imatge ‘inèdita’; 2) aquesta gent representen la societat civil; i 3) que Jordi Évole, Andreu Buenafuente i companyia accedeixin a fer-se la foto amb “personalitats” catalanes del món periodístic, econòmic, associatiu i social és positiu per a l’independentisme.
No hi ha res menys inèdit a Catalunya que la visibilització del reformisme espanyol com una suposada hegemonia al carrer, que és el que fa aquesta foto. Porta fent xup-xup des del post-1-O, des del mateix moment en què el 99,9% dels mitjans catalans van mostrar unanimitat en l’antidemocràtic clam al Parlament per convocar eleccions després del referèndum, donant així la raó a la violència policial i no als resultats de l’única votació que ha permès decidir democràticament la relació entre Catalunya i Espanya.
Aquesta hegemonia reformista espanyola, és a dir, socialista, és una operació d’enginyeria política ordida des del 2017 per amansir la societat civil, però que no la representa ho deixa clar el fet que aquestes 200 “personalitats”, en la seva majoria, viuen de forma directa o indirecta de l’Estat espanyol a través de la gestoria colonial: periodistes de mitjans hipersubvencionats, actors la carrera dels quals s’ha desenvolupat en el marc dels mitjans públics catalans, associacions on el control ideològic a través del finançament públic i el parasitisme són evidents, delegacions de sindicats espanyols, etc.
La foto inèdita hauria estat, encara que fos amb les mateixes cares, quan l’acusació de terrorisme afectava gent a qui l’Estat i el processisme (valgui la redundància) no podien instrumentalitzar per mantenir la seva unitat mitjançant una amnistia que garanteix la pervivència dels càrrecs i els sous de la colònia, com ara sí que passa. Parlo, per exemple, de quan Tamara Carrasco va ser detinguda i posteriorment confinada durant més d’un any al seu municipi per una acusació de terrorisme (posteriorment rebaixada a desordres públics), entre d’altres, que va acabar en absolució. O, per exemple, quan el mateix jutge que ara acusa el Tsunami va enviar a presó tres mesos Jordi Ros i Germinal Tomàs acusats de pertinença a banda armada i tants d’altres deliris en el marc de l’operació Judes, en què van detenir set persones més. Tampoc l’empresonament de Pablo Hasél ha motivat aquesta solidaritat.
Però clar, Jordi Évole estava massa enfeinat –treballant a la mateixa cadena i rient les gràcies al principal programa (Al Rojo Vivo) que va contribuir a arruïnar-los la vida promovent amb mentides un judici paral·lel (que entre altres coses va contribuir a marcar-los laboralment)– per dir aleshores que s’estava perseguint “el mecanisme principal que defensa els drets i llibertats de tota mena de col·lectius i organitzacions”, com ha dit ara. I Andreu Buenafuente tampoc no va trobar el moment per protestar abans, concentrat a agradar els amics espanyols que li finançaven l’espai progre per rentar-li la cara a l’Estat. A alguns dels periodistes que ara branden el cartell “Protestar no és delicte”, sobre Pablo Hasél o Valtònyc els hem vist repetir que les seves lletres són de molt mal gust el mateix nombre de cops, com a mínim, i a la mateixa frase que han denunciat que no haurien d’haver estat sentenciats. No fos cas. Ara que els imputats són figures tan importants en la pacificació de Catalunya les coses canvien.
La foto a la plaça del Rei és una reedició de “Parlem”, el lema dels que el 3 d’octubre atribuïen la mateixa quota de responsabilitat de la repressió de l’1 d’octubre a repressors i represaliats. Defensaven la fi de la repressió, no incondicionalment, perquè el poble no ha de ser reprimit per democratitzar la seva relació amb els altres, sinó a canvi d’una rendició incondicional. Perquè no crec que ja ningú dubti que era això el que suposava renunciar a la independència. Per això veiem ara totes aquestes cares en una foto: el 2018, quan els CDR eren ben vius, no tenien la seguretat d’aquesta rendició a canvi d’acabar amb la repressió, encara que aquesta fi no arribés mai, com saben que tampoc passarà ara. Ara veuen que ja hem complert, i per això poden comparèixer tots junts en aquesta performance demanant la fi de la persecució de l’independentisme. No hi ha res que convingui més a la unitat d’Espanya.
