Aquests darrers mesos, i fins i tot dies, estan tancant-se parèntesis històrics transcendents, i ho fan d’una manera inquietant. En un cert sentit, els parèntesis que s’havien obert al final de la Segona Guerra Mundial i que, en general, i malgrat les tensions de la guerra freda, havien protegit un període excepcional de prosperitat i de pau relativa, si més no en el món occidental. L’ordre –o la contenció del desordre- que neix del desenllaç de la guerra l’any 1945 s’ha anat esquerdant a poc en les darreres dècades, però ara de sobte sembla absolutament ensorrat amb l’eclosió sobretot de dos grans conflictes –o potser és un sol gran conflicte planetari, amb dos episodis locals?- com són el d’Ucraïna i el del Pròxim Orient, acompanyat en silenci per una conflictivització enorme però invisible en el Sahel africà. La iniciativa russa d’atacar Ucraïna i la iniciativa iraniana de colpejar Israel l’octubre del 2023, a través de les diverses milícies que controla, han trencat els fonaments d’aquell ordre nascut a Ialta i que havia sobreviscut al final de la guerra freda: l’hegemonia del món occidental sota el gran paraigua dels Estats Units. Els perdedors de la guerra freda han volgut temptejar el tancament d’aquest període d’hegemonia occidental, en un nou mapa del món on probablement la dada més rellevant és l’eclosió de la Xina com a gran potència alternativa amb interessos propis. En aquest nou mapa sacsejat, la victòria electoral de Trump i el creixement de l’extrema dreta en una Europa desdibuixada i afeblida semblen més efectes que no pas causes d’aquesta sacsejada.
Un dels parèntesis que hi ha el risc que es tanquin en aquest nou marc és el que es va obrir després que els Estats Units llancessin les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki que van precipitar el final de la Segona Guerra Mundial al Pacífic. Aquestes dues terribles destruccions de grans ciutats senceres amb unes bombes d’una capacitat letal fins llavors mai coneguda van representar un canvi profundíssim en la geopolítica i en la política en general: començava l’era de les armes nuclears. La humanitat tenia a les seves mans uns artefactes amb una capacitat de destrucció incontrolable. Això ho canviava tot. Hiroshima i Nagasaki fan que a partir d’aquell moment la política i la geopolítica mundial visquin a l’ombra del fantasma de la guerra nuclear, que pot destruir-ho tot. Però resulta al mateix temps que Hiroshima i Nagasaki són les darreres bombes atòmiques que s’utilitzen efectivament en un conflicte bèl·lic. L’era nuclear comença amb dues bombes, continua amb l’acumulació de moltíssimes bombes més i més letals, però sense que es produeixi cap altre atac nucel·lar.
L’era nuclear està marcada per la presència d’uns arsenals terrorífics de bombes que no es fan servir. Hi ha guerres, hi ha armes nuclears, però no es fan servir en les guerres. O es fan servir d’una altra manera, sofisticant-les, multiplicant-les, però utilitzant-les sobretot com una amenaça dissuasiva. Les grans potències es diuen, de cua d’ull i sense confiar les unes amb les altres: tu tens armament nuclear i jo també, si tu l’utilitzes també l’utilitzaré jo, i la catàstrofe serà terrible per als dos. Si només la tingués un –com només la tenien els Estats Units en la guerra del Pacífic- sempre podia tenir la temptació de fer-la servir. Però si la tenen els dos contendents principals, occident i el bloc soviètic, del que es tracta és que no es trenqui aquest equilibri del terror. Qui destrueixi també serà destruït. Si hi ha paritat en la capacitat de destruir, la destrucció s’evitarà. La guerra freda inclou moltes guerres calentes. Darrere d’elles sempre hi ha l’ombra de la guerra nuclear. Però l’efecte dissuasiu funciona, tot i que en alguns moments sembla molt fràgil i que es pugui trencar.
El problema, de tota manera, pot aparèixer si les armes nuclears cauen en mans o són generades per actors geopolítics als quals no afecta la dissuasió, que per una raó o altra poden arribar a prémer el botó de la destrucció sense que els importi gaire ser destruïts ells també. En un cert sentit és el que va passar amb les polítiques antiterroristes quan van aparèixer els terroristes suïcides: la prevenció del terrorisme estava fonamentada en la dissuasió, si tu fas una acció, hauràs de patir conseqüències terribles. Ningú no posa una bomba en un avió on ell mateix haurà de viatjar. Però quan per raons dialògiques o sobretot religioses hi ha algun actor a qui no li importa esdevenir màrtir, que no tem les represàlies, que està disposat a immolar-se, sempre que abans hagi destruït parcialment o talment l’enemic, les fórmules de la dissuasió deixen de funcionar.
Ens podem trobar que les armes nuclears estiguin en mans d’acords geopolítics impermeables a la lògica de la dissuasió –que fins i tot es va mantenir en la guerra freda, malgrat la polarització ideològica- i, per tant, tinguin la temptació de fer-les servir? Doncs des de fa un cert temps la sensació és que sí, que això pot passar. Per càlcul (aquella vella història en la qual algú està disposat a perdre un ull si el seu enemic els perd tots dos) o per una concepció política o religiosa que accepta i enalteix l’auto immolació i el martiri. Putin podria tenir la temptació de fer servir armes nuclears a Ucraïna, sabent a què s’arrisca, però calculant el risc. No ha passat i difícilment passarà, però flirteja visiblement amb aquesta amenaça. L’Índia i el Pakistan, en una escalada no només geopolítica, sinó també ideològica i amb un pes extrem del fet religiós, han mantingut el seu enfrontament en l’àmbit convencional, però la por que els pugui passar pel cap incloure l’armament nuclear en l‘escalada no és insignificant. Corea del Nord és un misteri impenetrable, però inquietant. I sobretot, se sap a l’Iran el règim dels aiatol·làs, amb la voluntat de ser la potència regional hegemònica, però també un fonament de politització de la religió convertida en identitat i objectiu, fa temps que busca culminar el seu programa nuclear públic en l’accés a armament nuclear propi.
Des d’Hiroshima i Nagasaki, totes les guerres que hi ha hagut han estat indirectament guerres nuclears. Les armes nuclears estaven sobre la taula, però la lògica pràctica era que no hi eren per utilitzar-les directament, sinó per convertir-les en eines de pressió i de dissuasió de l’enemic. En les guerres d’ara hi tornen a ser. Però de la mateixa manera? En la guerra que ha volgut temptejar l’Iran –i que no li ha anat militarment bé fins ara- el factor nuclear sempre ha estat present. En un cert sentit, la clau de la nova etapa del conflicte del Pròxim Orient és l’enfrontament entre Israel i l’Iran, entremig del silenci inquiet del gruix del món àrab, ofès pels fets de Gaza, però sobretot atemorit per la perspectiva d’un Iran persa i xiïta convertit en una potència hegemònica a la zona i amb capacitat nuclear. I, en aquest enfrontament entre Israel i l’Iran, entre els vencedors i els vençuts de la guerra freda en aquella zona, una de les claus és que Israel té ben segur armament nuclear, que no utilitza i que difícilment utilitzarà si no és un moment d’absoluta desesperació, i l’Iran encara no el té, però el vol tenir. Estem en una guerra sota l’ombra de la guerra nuclear. El tema central és com canviaria el món si l’Iran (aquest Iran, el dels aiatol·làs) tingués la bomba. No només com canviaria el Pròxim Orient, com canviaria el món. Un món en el qual, òbviament, nosaltres també hi som.
