Què és el que importa més a la gent? Potser és la manifestació okupa que ha destrossat comerços al barri de Gràcia després de ser avortada la manifestació, també violenta, que varen convocar contra el desallotjament d’El Kubo i La Ruïna? O la mediació del salvadorenc Francisco Galindo en la negociació entre PSOE i Junts?
El que més importa a la gent no sempre és el que més afecta el seu país, perquè la majoria no ha estat educada en un sentit crític i reacciona a la immediatesa dels perills sense visió estratègica de les seves accions i amb poques llums per avaluar la que puguin tenir els seus representants públics. En bona part no és culpa seva, perquè pertanyen a un país cofoi d’aquella LOGSE que barrejà fervents estudiosos amb gent que hauria estat més feliç adreçada a una prestigiada formació professional. En la barreja volguda de perfils, aparentant lluitar contra la igualtat, s’ha aconseguit l’equiparació entre mediocres, i així tampoc a ningú interessa aprofundir en el que ha passat a Ucraïna, una notícia avui ja sepultada per la guerra de Gaza, com a la vegada els indults dels independentistes i les ocupacions, un dia molt sorolloses per l’interès d’alguns partits polítics, han estat succeïdes per la mort de Concha Velasco o les nominacions al Goya.
A hores d’ara la imatge d’Espanya en els fòrums internacionals és la d’un país que té un conflicte amb un altre, que per aquesta raó es reuneix el seu president fora d’Espanya amb el dirigent de l’altra institució, que després descobreixen que forma part d’Espanya. Això a la major part de la gent no l’importa res, i Pedro Sánchez ho sap, com sap que de la gent que estava fins ahir interessada en el tema, una bona part d’aquí a un any se n’haurà oblidat.
Sols si en un moment ulterior tot el que ara passa amb okupes i mediadors afecta directament la credibilitat del país, el seu atractiu per a les inversions (què dirà Calviño quan presideixi el banc de la cosa?), i per tant acaba colpejant l’economia catalana, potser algú se’n recordarà del que ha passat, tot i que és possible que qui governi (versemblantment Pedro Sánchez) sigui capaç de convèncer la gent de què la culpa del desori l’adversari polític. Perquè observar i entendre són funcions humanes que requereixen temps reflexiu, i estem massa ocupats en una intel·lectual i profunda tasca, la de redreçar mems als nostres contactes i encara més, la de pujar a una xarxa de difusió fotos de paisatges i de nosaltres, fotos que ens recordin d’aquí a uns anys quan hem envellit i com hem après a equivocar-nos, tot mentre ens empassem l’enèsim canvi d’opinió del nostre partit de referència.
A més, arriba Nadal, o millor dit, en versió descreguda, les festes d’hivern, que ens faran oblidar fins i tot que hem oblidat.
