Els recents aldarulls a Torre Pacheco han encetat una sèrie d’articles alarmistes amb l’ànim de generar expectació i captar l’interès dels lectors. A un món on tothom s’ha convertit en un activista de l’atenció, l’única estratègia possible és magnificar els fets per fer promoció dels nostres articles. Enmig de l’enrenou, hi ha dos fets destacables: els límits dels discursos de l’odi per mobilitzar la població i la col·laboració de les forces de seguretat amb els militants d’extrema dreta. Malgrat que les simpaties de la policia pel feixisme a Espanya són conegudes i tenen una llarga tradició que ens diferencia una mica de la resta d’Europa, no per això deixa de ser un problema greu. Una minoria política cohesionada i amb determinació pot dominar tot un país si controla les seves forces armades i, ara per ara, VOX és el seu partit a Espanya.
Per tant, el fet realment preocupant és la capacitat de VOX per ser permeable a les institucions de l’Estat, encara que seria més correcte dir, com ja he explicat diversos cops, que VOX és el partit de l’Estat espanyol: representa els seus funcionaris com jutges, diplomàtics, oficials de l’exèrcit, policies i, especialment, la Casa Reial. D’ací surten les contradiccions del nostre sistema polític on un govern suposadament progressista intenta aturar els pogroms contra la població marroquina, mentre que l’Estat empara aquestes conductes i no les reprimeix o atura malgrat la seva poca intensitat. No hi ha avalots amb milers o centenars de ciutadans indignats, hi ha batusses d’extremistes intentant incendiar els carrers amb un èxit ben magre.
El problema és que els nostres activistes de l’atenció no saben, o no els interessa, analitzar la situació: volen caos i destrucció per reproduir els discursos importats d’altres països. En conseqüència, tothom escenifica una funció que no s’ha produït. El racisme que promou VOX té poca acollida al seu públic potencial. Les raons culturals darrere d’aquest desajust són històriques, perquè l’extrema dreta es mou entre tres pols oposats i difícilment compatibles quan es tracta de definir la identitat espanyola: una tradició progermànica on Espanya seria una nació blanca que derrotà l’Islam i que, paradoxalment, té el seu origen en historiadors republicans del segle XIX que volien secularitzar la nació i fer-la més liberal, la tradició nacionalcatòlica del franquisme on el panhispanisme és incompatible amb una Europa anglosaxona, liberal i protestant, i la tradició orientalista, el famós Spain is different, on el llegat àrab és un dels trets identitaris genuïns de la nació espanyola.
VOX s’alimenta caòticament en aquest popurri de discursos i, per això, no és capaç de cohesionar els seus votants en temes com la immigració o el racisme. Tots els esforços per copiar estratègies de països protestants els portaran al fracàs o postulats tan absurds com promoure la desarabització del castellà. En definitiva, és difícil conjugar al mateix temps l’orgull nacional per un monument com l’Alhambra i promoure l’odi a l’islam o defensar les deportacions massives dels immigrants mentre es proclama la unitat de la comunitat hispànica. Tot això sense valorar com la tradició catòlica de religió ecumènica, malgrat ser compatible amb un racisme que jerarquitzi les ètnies, no pot derivar en la segregació racial de la majoria de les sectes protestants.
La falta d’entusiasme popular en la seva campanya d’odi racista contrasta amb el furor viscut abans del referèndum d’independència de Catalunya. El crit de guerra del “A por ellos” s’explica perquè l’odi als catalans, un element extern i pervertidor de la nació espanyola, és tan comú als discursos de dretes com a l’esquerra jacobina espanyola. VOX ha guanyat vots i pot créixer electoralment potenciat el seu anticatalanisme, perquè la base electoral del PSOE, especialment als territoris monolingües, pot connectar amb la seva defensa de la nació espanyola; però no pot transigir tan fàcilment amb les seves exaltacions racistes contràries als valors universalistes de l’esquerra.
A més, en aquest odi a Catalunya hi ha molt de narcisisme ferit. El rebuig dels catalans a voler ser espanyols, el millor país del món, és insuportable per a una societat construïda en l’autocomplaença i la lloa constant dels mitjans autòctons i unes elits que no podien digerir la crisi sistèmica que s’obrí el 2008. De fet, aquest narcisisme ferit també explica l’altre gran suport de VOX: el seu antifeminisme. Gran part dels seus votants expressen també un odi visceral a les dones sorgit del seu rebuig, de la seva negació a estimar-los. Afrontar tota una vida adulta en soledat és la dura realitat per a milers d’homes, que s’han d’enfrontar a unes dones més exigents, amb més recursos i més possibilitats per escollir. A una cultura llatina, el triomf professional o l’ascens social no són valors cardinals de la nostra autoimatge o autoestima, perquè no som cultures individualistes i materialistes com els anglosaxons; però la falta de família, d’afecte, de ser mereixedor de l’estima de la nostra parella són autèntiques desgràcies difícils de pair.
VOX s’alimenta d’aquestes rancúnies, d’aquest orgull ferit i pot intentar canalitzar aquest odi contra els immigrants; però ho farà amb poc d’èxit, perquè ningú esperava ser estimat pels immigrants. Són un blanc fàcil per descarregar la ira, però no despertaran l’entusiasme de la majoria de la població, perquè ningú enveja les seves feines ni la seva vida. Per al PP, és una gran sort que Abascal i els seus s’entrebanquen en aquests discursos racistes importats dels països nòrdics, perquè això garanteix l’hegemonia dels conservadors.
Tanmateix, els partits catalans haurien de prendre nota seriosament d’aquest escenari. Els discursos identitaris catalans, a diferència del guirigall de la dreta espanyola, s’assemblen més als referents culturals del nord d’Europa, perquè, idealment, el catalanisme s’imagina com una nació europea atrapada a una república bananera. Aquesta superioritat moral del catalanisme davant d’Espanya, considerada com a supremacisme pels espanyols, ha sigut un dels errors fatals de l’independentisme, perquè sempre han subestimat i infravalorat els seus rivals mentre esperaven una solidaritat europea totalment somniada. El catalanisme no podia entendre que Espanya, amb totes les seves imperfeccions i defectes, era un país homologable a la resta de països europeus, que no són ni tan avançats ni tan democràtics com ens pensem.
A l’imaginari català, a diferència del valencià, el llegat àrab no té un paper significatiu i tampoc hi ha panhispanisme. La seva matriu cultural és més coincident amb la resta d’Europa, perquè no hi ha mantres del tipus Catalonia is different i el rebuig del liberalisme i la modernitat de la tradició carlina fou intel·lectualment ofegat pel noucentisme. Hi ha una pràctica discursiva on el racisme pot estendre’s sense contradiccions i fer que els missatges emesos per Aliança catalana siguin més transversals de l’imaginat. Això farà que molts acadèmics despleguin amb més intensitat els tòpics del racisme de la societat catalana, però el probable èxit d’AC no s’explicarà per una major intolerància dels catalans, sinó pel fracàs dels partits independentistes.
El desencant, frustració i ràbia dels votants amb els partits catalanistes serà el combustible per alimentar AC. Hem de tenir en compte que el PP i el PSOE, malgrat la crisi política i institucional iniciada el 2008, no han decebut tan profundament els seus votants, perquè aturaren la independència de Catalunya i continuen pagant les pensions de la generació fundacional del règim del 78. La ruptura de confiança amb els partits tradicionals obrí les portes a Podemos i VOX, però l’escletxa sempre tingué un component generacional molt fort, mai no fou massiva. A Catalunya, al contrari, la traïció i la derrota soferta per l’independentisme no tenen cap pal·liatiu ni excusa. És un camp adobat pel creixement irrefrenable d’AC que té com a principal obstacle les limitacions intel·lectuals dels seus dirigents; però, tard o d’hora, també atrauran lideratges carismàtics amb ments preclares.
Tanmateix, a Catalunya també s’anirà produint una paradoxa per a VOX: els d’Abascal, davant la competència de la marca catalana, s’hauran de catalanitzar i la construcció d’un discurs favorable a la identitat germànica o nòrdica d’Espanya, sorprenentment, aproparà una part de VOX a AC; però, a l’hora, això desactivarà l’anticatalanisme de VOX i els distanciarà de les seves bases electorals espanyoles. Si catalans i espanyols són europeus, són germans en la seva lluita contra la invasió musulmana.
Per la seva part, AC pot despertar l’odi contra els immigrants, però no contra els espanyols perquè l’origen feixista d’AC comparteix una genealogia intel·lectual amb VOX. Mentre que VOX pot fomentar l’anticatalanisme a Espanya, AC no sembla que s’esforci massa a alimentar l’antiespanyolisme a Catalunya. Els votants de VOX, amb major o menor intensitat, poden odiar els catalans i els immigrants; però els votants d’AC acabaran odiant sols els immigrants i fent com si Espanya no existís. Probablement, molts catalans, després de tantes decepcions i derrotes, ara se senten atrets per l’inconformisme i el rupturisme d’AC i pensen que és el revulsiu necessari; però, sense adonar-se’n, prendran un camí de convergència amb l’Espanya de VOX.
