Davant els perills i les incerteses que marca el conflicte amb l’Iran, a molts els resulta reconfortant buscar culpables amb noms i cognoms. Buscar explicacions simples, com ara l’atribució dels bombardeigs i l l’escalada bèl·lica a Trump o Netanyahu pot tranquil·litzar les nostres consciències, tanmateix ens n’impedeix treure el trellat i el rerefons d’aquesta fase històrica on ja fa temps ens trobem. Perquè, canviarien molt les coses si hi haguessin altres dirigents? O aquestes situacions de tensions tenen a veure amb factors més potents i determinants?
Quan estudiava història a la UAB, ja fa quatre dècades, ens feien una assignatura d’epistemologia, on ens explicaven, des dels principals corrents historiogràfics fins a la lògica hermenèutica d’aquest camp de coneixement. I com ja ens alertava Josep Fontana als seus llibres sobre la qüestió, atribuir a personatges singulars i carismàtics l’evolució de la història, pot ser temptador, encara que superficial. Com ens recordava Fernand Braudel, sempre hi ha processos de llarga durada on intervenen més factors que actors, des de la geopolítica a l’economia, passant per les mentalitats, que determinaven la direcció d’una història que, a diferència del que creien els marxistes, mai no és lineal. Per cert, m’expliquen que ja pràcticament ningú no ensenya epistemologia a les facultats d’història…
Tot això surt a col·lació perquè l’actual política exterior dels Estats Units no respon als capricis d’un personatge peculiar, sinó que més aviat n’és el reflex del que succeeix a escala global: la fi de l’ordre posterior a 1945, amb el seu món d’aliances i equilibris, i una cosa encara més important i que sembla passar més desapercebuda: la fi de la globalització. No és pas com ingènuament l’anhelàvem la gent d’esquerres, més o menys vinculats al moviment antiglobalització, amb lligams amb organitzacions com ATTAC o revistes com Le Monde Diplomatique a la dècada de 1990. Tot el contrari, la fi de la globalització és feta des d’una perspectiva més tècnocràtica, amb el qüestionament i desaparició de mecanismes de producció com el “just in time” (que estalviava estocs, maximitzava productivitat i que requeria un flux ininterromput de mercaderies), fonamentat en el mercat lliure, el lliure comerç sense aranzels, les deslocalitzacions industrials, la deslocalització del treball (des dels enginyers i directius sense fronteres, fins a una circulació prou descontrolada d’immigrants del tercer món de baixa qualificació).
Hi ha hagut cinc factors que han fet corregir el rumb: l’entrada de la Xina a l’OMC el 2001; la crisi financero-especulativa de 2008-2012; l’erosió del dòlar com a divisa; l’emergència dels BRICS i la pandèmia. Els economistes neoliberals no van calcular massa bé les conseqüències de les seves idees. Volien fer del país asiàtic una mena de fàbrica barata que permetés al gran capital fer un gran negoci per maximitzar marges i beneficis… i es van trobar amb una Xina que, no només va esdevenir la fàbrica del món, sinó també el seu centre de disseny, d’enginyeria, d’atracció de talent i de retorn a la condició de superpotència que ha estat en disset dels darrers vint segles de la història. Avui Pequín és una potència industrial i tecnològica que passa la mà per la cara a uns Estats Units que han transformat la desindustrialització en ressentiment polític i una imparable decadència econòmica i cultural, que ha impulsat a col·locar algú com Trump a la sala oval de la Casa Blanca. La crisi de 2008-2012 també va ser un exponent de com de nocives havien estat les idees de Milton Friedman, Ludwig von Misses o von Hayek i les polítiques de Reagan i Thatcher. Havent substituït el fum de les fàbriques per la fabricació del fum de l’especulació, les classes dirigents van passar de construir cotxes, trens, coets o texans a dirigir els diners vers l’especulació immobiliària o borsària. I, efectivament, com ens mostra la història, tot allò que es construeix damunt el fum de les esperances de rendiment s’esvaeix i s’enfonsa com els castells de naips o les tulipes holandeses. La indústria de l’especulació va fer que els nord-americans s’hagin acostumat a viure damunt la ficció del crèdit. Que perdi posicions respecte les noves potències amenaça amb fer-li perdre el comodí que representa el dòlar com a divisa internacional, que és la carta màgica que li permet imprimir bitllets sense massa conseqüències internes. Tanmateix, si segueix la mateixa lògica, és qüestió de temps que tot aquest edifici corcat s’esfondri. Finalment, la pandèmia de 2020 els va mostrar de manera ben crua que Estats Units era incapaç de fabricar quelcom tan sofisticat com… mascaretes sanitàries. Més enllà de la metàfora, Washigton es va adonar que el sistema just-in-time, la concentració de la producció a l’Àsia, la interrupció de les cadenes de subministrament, no només havia posat en crisi i en qüestió el sistema econòmic, sinó que exposava a la llum pública la vulnerabilitat d’un occident desindustrialitzat en general, i d’uns Estats Units en particular.
A diferència d’Europa i les seves inoperants institucions, els nord-americans, caracteritzats per ser més partidaris de l’acció que de la reflexió, han canviat –literalment– el xip. Trump ens pot semblar erràtic i inestable, ens pot caure antipàtic, i ens resulta increïblement fàcil de criticar. Ara bé, malgrat tot, hi ha certa lògica en el que fa. I se’n diu fer passes enrere respecte de la globalització, no pas per retornar a un keynesianisme que ha mostrat històricament la seva superioritat a l’hora de crear i redistribuir riquesa, sinó a tirar una mica més enrere vers períodes prekeynesians. I estem anant a raure a allò que se’n deia, tot manllevant el títol a un altre gran historiador, Eric Hobsbawn, a “l’era dels imperis”, un món que recorda al període comprès entre la fi de la guerra franco-prussiana i l’inici de la primera guerra mundial.
I això, en què consisteix? Bàsicament, a controlar matèries primeres i mercats. I a evitar que els teus rivals hi puguin accedir. Perquè, per ser una potència industrial, has de poder tenir un control total sobre la cadena de producció i distribució. I sabotejar la dels altres. La cursa imperial del XIX, la doctrina Monroe i la colonització tenia a veure amb això. Els gestos de Trump del darrer any estan motivats per aquest canvi de paradigma. En neutralitzar el règim hostil de Veneçuela, no només recuperen accés al petroli (essencial si tenien previst iniciar les hostilitats contra Iran), sinó que posaven traves –o directament expulsaven– al rival xinès. El suport a Israel no és només simpatia política, sinó, i amb el suport d’un sistema d’aliances amb bona part dels països de la regió –el Llevant–, controlar una zona estratègia per on passen les principals rutes comercials. Atacar Iran, més enllà de la retòrica sobre armes nuclears i la toxicitat del règim (en això tenen molta raó), pretèn posar fora de combat un dels principals subministradors d’energia de la Xina a fi d’obstaculitzar la seva expansió. Tot allò de les democràcies i els sistemes liberals és xerrameca dels anys noranta, quan alguns analistes, en caure el mur de Berlín, s’havien cregut allò de la fi de la història i sostenien una fe irracional sobre la superioritat de l’economia de mercat i la democràcia representativa. Avui, ni el mateix Fukuyama, l’autor de la tesi, s’ho creu. I tornem a una lògica prèvia a 1914.
El problema, tanmateix, és que com ja sabem els historiadors, aquesta dinàmica de potències, en un món multipolar, que competeixen entre si, fa del món un lloc perillós i inestable, perquè sovint és fàcil cometre errors de càlcul. El període descrit per Hobsbawn (1875-1914) va estar ple de moments de tensió fins que algú es va passar de frenada. I així ens va, suspenent la matèria d’història generació rere generació.
