El catalanisme polític i cultural postfranquista, engendrat per Pujol i Maragall, es va basar en la idea que podíem estimar Catalunya sense haver d’odiar Espanya i que podíem lluitar pel català sense haver de declarar la guerra al castellà. La idea de Joan Fuster, que deia que per a normalitzar el català calia desnormalitzar el castellà, és tan fonda i vertadera que ningú va tenir els pebrots de recollir-la per a defensar-la políticament. Aquest error l’hem pagat molt car i el seguim pagant encara ara.
Ens vam passar dècades parlant de la normalització del català sense ficar mai a la frase la paraula “castellà”. Fins fa no tants anys, menysprear el castellà encara era tabú, fins i tot un pecat. Jo recordo com vaig al·lucinar quan vaig llegir a l’Avui els cèlebres articles de Salvador Sostres “El puto bilingüisme” i “Parlar castellà és de pobres”. Van ser uns articles revolucionaris. Però el camí mental que van obrir és llarg i costerut. No cal que us recordi que fa quatre dies alguns fins i tot volien fer del castellà una llengua cooficial de la Catalunya independent. El Manifest Koiné, que sí que agafava el toro per les banyes, va ser crucificat per les patums del catalanisme, que el van titllar d’excloent, divisiu i supremacista. Ha calgut patir un 155, ha calgut arribar a uns mínims del 35% d’ús habitual del català i ha calgut la consolidació de les xarxes socials perquè una part significativa dels catalans comencin a mostrar una hostilitat real envers aquesta llengua estrangera que se’ns ha imposat per via militar i que està substituint la nostra. De fet, fins que no ha arribat Sílvia Orriols, no hi ha hagut cap polític català que s’hagi negat a fer servir el castellà, sigui on sigui, sota cap concepte.
Tenint en compte d’on venim, és natural que algú com Rosalia no se senti en fals cantant en castellà, ni tampoc l’escolania de Montserrat, que ho ha fet sempre. També és natural que a Laporta no li faci vergonya fer una vídeoentrevista pel Mundo Deportivo en castellà, o que Aitana Bonmatí, a la gala de la Pilota d’Or, faci servir en el seu discurs una llengua que ni és la de París, ni és una llengua d’ús internacional, ni és la seva llengua materna ni la llengua oficial del seu club.
Rosalia, els responsables de Montserrat, Laporta i Bonmatí, per posar només alguns exemples, estan convençuts que són uns grans ambaixadors de la llengua catalana perquè la fan servir en contextos internacionals. Se’n mostren sempre la mar d’orgullosos. En cap cas se’ls acut pensar en el mal que li fan cada cop que normalitzen la llengua que se l’està cruspint a queixalades. Rosalia està tan allunyada d’aquesta idea que ni tan sols ha entès quina és la diferència entre que ella canti en anglès i que ho faci Bad Bunny, que sense conèixer a Joan Fuster es nega a cantar en la llengua que colonitza el seu país. Fins i tot la Juliana Canet, que ha carregat contra Rosalia i l’Escolania per cantar en castellà i que sens dubte s’estima el català, ha musicat molts dels seus videoblogs amb cançons espanyoles.
Cal ser un inconscient per acariciar la corda que t’escanya. A mi ja fa molts anys que el castellà m’irrita. Em molesta d’una manera física, em fa angúnia sentir-lo parlar en terres catalanes. Si tu vas a Flandes i li parles a la gent en francès, et miren amb hostilitat. Doncs això. Contra les males herbes, verí. Si no som capaços de normalitzar el rebuig contra el castellà, seguirem produint Rosalies en comptes de Bad Bunnys fins a l’extinció.
