Estic segur que qualsevol independentista que hagi comentat la situació política en els últims temps ha sentit aquesta frase. La decepció amb la classe política autonòmica és molt generalitzada, sobretot des que superar el 50% dels vots (a les últimes eleccions) només va servir per investir el govern dels indults. Ara mateix hi ha, evidentment, els mateixos activistes de partit que sempre, activistes sense partit i gent que ja se n’ha anat a casa. Però hi ha molta gent que encara s’aferra a aquesta esperança inconcreta: “només ens queda el president”.
No m’atreviria a dir què vol dir exactament aquesta expressió. Probablement, cada persona que la diu li dona un significat diferent. Però crec que no és massa agosarat pensar que totes elles li reconeixen al president Puigdemont la legitimitat d’haver estat el president de l’1-O i el 27-O. I que n’aplaudeixen la decisió de no lliurar-se a les autoritats espanyoles i continuar lluitant des de l’exili. Més enllà de la seua posició de lideratge polític (que exerceix al seu partit i al Consell de la República), també encarna o simbolitza aquesta cosa abstracta que és la legitimitat de l’1-O.
La centralitat política, entesa com l’espai on s’expressen les posicions majoritàries a una societat en cada moment, s’ha anat allunyant de l’1-O. Malauradament, he de dir. Per això, el fet que el resultat de les eleccions del 23-J hagi situat al centre de la conversa al president Puigdemont i li hagi atorgat el poder de decidir qui presidirà el govern espanyol és un fet de gran transcendència per a l’independentisme i per a ell mateix i tot el que representa.
A la introducció del programa de Junts per Catalunya a les anteriors eleccions al Parlament, el president s’identificava amb la centralitat política del país. “Una centralitat que avui és desacomplexadament i naturalment independentista”, afegia. Però a Catalunya han passat moltes coses des del febrer del 2021. I encara més des de l’1-O. Evidentment hi continua havent una majoria social independentista. Però, com deia abans, la centralitat ara està abocada a la gestió del mentrestant i clarament reconnectada a la batalla política espanyola.
Vaig dir abans del 23-J que si al final la investidura de Sánchez depenia de Junts això no seria necessàriament una bona notícia. I he dit des d’aleshores que el president Puigdemont posa en risc gran part del seu capital polític assumint el paper de “king-maker” de l’Estat espanyol. Què faria jo en la seua posició? És fàcil de dir, però crec que el millor hagués estat inhibir-se de la negociació. Podia al·legar que no té cap càrrec de direcció dins el partit i que el paper de l’exili és defensar la República proclamada i no desplegada, no intervenir en els afers de la monarquia espanyola.
És evident que situar el president Puigdemont al centre del debat polític és una oportunitat per restituir i reivindicar la seua figura i tot el qui representa (també l’exili i el mandat de l’1-O). Però també serà utilitzat per alguns per allunyar-lo justament de tot allò que representa per a la gent que pensa que “només ens queda el president”. El risc, si voleu, és que posant-lo al centre l’arrosseguin cap a la centralitat política autonòmica.
Des del meu punt de vista, és obvi que no tothom vol això. Hi ha qui creu que el president de cap manera no investirà un president espanyol i d’altres que confien que aconseguirà una amnistia i permetrà a Junts desplaçar ERC com a principal negociador a Madrid. La qüestió és que a l’hora de la veritat només un sector pot tenir raó. Amb el seu discurs de primers de setembre va aconseguir satisfer tothom, però això no canvia que alguns continuen volent investidura i d’altres no.
El problema és que el president, que ha preservat la seua legitimitat a l’exili, ara ha d’assumir la gestió d’un escenari completament enverinat. Ha de guiar un moviment independentista trinxat per culpa dels que varen prioritzar sortir de la presó. És quasi impossible que se’n surti. Amb el país així no podem aconseguir quasi res en clau d’autodeterminació. I ell ha de decidir si fa un gir pragmàtic per salvar el que pugui de la nació, o es manté com a referent polític i moral de l’1-O.
Clarament, preservar aquesta posició simbòlica en un moment en què la centralitat del país se situa en la gestió del mentrestant, podria abocar el president a una posició irrellevant políticament i en el millor dels casos merament simbòlica i nostàlgica. En el pitjor dels casos, podria quedar arraconat i oblidat.
Si el dilema és ser fidel a l’1-O, que és el seu llegat històric (i que en certa manera no li pertany a ell), o fer un gir pragmàtic per tornar a la centralitat política (que ja s’ha allunyat molt de l’1-O), el parany és molt evident. No és culpa seua, però ho ha de gestionar. Gran part del problema que té el president és que el seu propi partit s’ha anat allunyant del que ell representa i ara li endossa la gestió d’un moment tan complicat, amb dilemes tan difícils de resoldre.
La qüestió és, en tot cas, que l’esperança inconcreta que representa el president Puigdemont s’haurà de comparar amb qualsevol acord concret al qual es pugui arribar. I especialment si s’aprova una amnistia que li permeti tornar, la gent que l’esperava per culminar la independència té molt marge per a emportar-se una decepció. Fins al punt que, per a la gent a qui només li queda el president, podria ser que ja no els quedés res. I a l’1-O tampoc.
