A aquest noi del PSC que hi havia a Perpinyà li van explicar, amb paciència i meticulositat, que havia d’anar a una cosa de separatistes que ningú no es creia. Un lloc on, fa molts i molts anys es veu que hi havia hagut catalans, però que ara només hi ha jubilats de París, quatre pagesos i uns gitanos que canten cançons a no sé quin barri. Una mena de retall de França que hi ha un parell de sortides després de la Jonquera i que posen les quatre barres a tot arreu per vendre embotits i paté d’ànec als que venen de Barcelona. Una mena de parc temàtic impostat per a catalanistes innocents que no s’adonen que allà són tots fatxes i voten Le Pen. Tot una mica estrany, però, mira, t’enviem allà els 95.000 euros i tu ves fent. És a dir, no vagis fent res.
I bé, el noi se’n va anar cap allà. Com que, com és normal, s’avorria, fins i tot es va buscar el passatemps d’anar pels ajuntaments oferint tramitar alguna subvencioneta transfronterera que sempre va bé, n’est ce pas monsieur le maire? Molt maco, tot. Home, de tant en tant trucava algun pesat parlant català que volia ves a saber què, però, bah, te’l treus de sobre. On s’és vist que hi hagi separatistes allà, si els separatistes són espanyols?
I res, així de feliç passava la vida del noi del PSC fins que un dia va aparèixer a Barcelona dient obvietats. Que allò és França i que a mi que m’expliquen vostè, senyor de Junts i vostè, senyora d’ERC. Aiiiii. Pobre, l’únic que el govern de la comunitat autònoma no es pot permetre és que la cosa es noti i que, a sobre, hi hagi una mínima empenta cap a la unitat dels separatistes, que les eleccions les carrega el dimoni i ja sabem d’on venim. Ei, posem-ne un de Junts que, al capdavall, això de la Catalunya Nord se’ns en fot. Total, no existeix.
