L’existència, incontestable, de centenars de milers de persones que s’identifiquen com a catalanes dins de la República Francesa és del tot incòmoda per al nacionalisme espanyol. Les quatre barres que pengen dels ajuntaments nord-catalans, els colors que envaeixen les graderies d’alguns dels millors clubs de rugbi d’Europa i l’expressió, tossuda, de la cultura popular són del tot desagradables per a l’espanyolisme perquè desmenteixen, d’arrel, que els catalans siguem uns castellans/espanyols més amb, simplement, algunes peculiaritats políticament insignificants. Contra l’evidència, l’unionisme acostuma a argumentar, menyspreativament, que potser van ser catalans, però ja no ho són i, complementàriament, que Madrid, de forma benevolent, ens permet una subsistència subordinada que París, fins i tot així, nega absolutament.
És per això que quan Salvador Illa va visitar Perpinyà s’hi va referir com “un territori amb vincles històrics amb Catalunya“, deixant fora de la catalanitat als nord-catalans. El president de la Generalitat, això sí, va intentar compensar-ho amb una petita ajuda per a la Bressola que ajudés una mica a passar el tràngol als independentistes. Un equilibrisme subtil que no se li pot demanar a un noi que creu fermament que el PSC li ha regalat una plaça de funcionari francès perquè -com té els sants pebrots d’explicitar en el seu currículum oficial- va ajudar en la campanya municipal de la seva parella sentimental a Cervera. Quina altra cosa pot pensar aquesta unitat familiar que s’aixeca 200.000 euros gràcies, exclusivament, al partit?
En qualsevol cas, la barra immensa d’aquest jove que no té ni idea de per què cobra s’ha convertit en un experiment interessant. Ell, al Parlament, es va limitar a expressar la doctrina que li va comunicar el partit o sigui que, des del punt de vista del nacionalisme espanyol, va actuar correctament, encara que això negui la utilitat del regal que li arriba cada mes al compte corrent. Així que per quina raó l’haurien de cessar? Però, per contra, el menfotisme del xicot ha aconseguit recompondre -vejats miracle!- la unitat de l’independentisme, ni que sigui a través de les cares de perplexitat compartida de Marta Vilalta i Agustí Colomines.
Evidentment, Junts i ERC podrien provocar la destitució del delegat de Perpinyà. És una peça fungible i recol·locable que el PSOE ni tan sols sap que existeix. Només han d’enviar una ordre taxativa a Míriam Nogueras i Gabriel Rufián. Ho sabrem aviat. Si no ho fan, ells mateixos s’hauran posat en la situació del noi del PSC. I tampoc no n’hauran estat conscients.
