He d’advertir, perquè ningú s’enganyi, que no tinc res a veure amb simpaties per l’independentisme català ni, més enllà del seu caràcter de lluitador entossudit, amb Carles Puigdemont. Ho dic perquè, en aquesta situació caïnita, de blancs nivals i negres absoluts, semblen no cabre les opinions independents, ni tan sols les basades en el simple, simple, sentit comú, que s’ha convertit en el menys comú dels sentits. Per això mateix, perquè m’obligo a expressar la meva opinió lliure en la mesura que pugui ajudar a un debat net i obert, he de proclamar que no veig gens les connivències terroristes d’algú com l’expresident de la Generalitat, avui resident –és una manera de parlar, o d’escriure– a Waterloo.
I tampoc vol ser això que dic una ajuda al govern central a la recerca de suport dels diputats de Junts per seguir governant: és, purament i simplement, que no veig les activitats terroristes de Puigdemont per enlloc, digui el que digui algun jutge, digui el que digui la dreta espanyola.
Em sembla que no cal definir el terrorisme d’una manera equívoca, ni penso que hi hagi diferents gradacions de terrorisme, de manera que una de baixa intensitat sigui prendre un aeroport en una manifestació. Ni, per descomptat, es pot qualificar d’homicidi involuntari la mort d’un passatger en aquest aeroport, a causa d’un infart. No crec que hi hagi gaires penalistes que arribin a abonar aquest delicte, el tumult aeroportuari, més enllà dels desordres públics. I coincideixo amb el ministre Bolaños que res a veure té el terrorisme d’ETA –aquests dies estic, personalment, revivint passatges especialment dolorosos per a mi–, sanguinari i cruel, amb les activitats del Procés, amb Tsunami o sense.
Cosa diferent és que, a la recerca d’una aliança amb Junts, s’hagin despenalitzat figures que, com la sedició o, en part, la malversació, em sembla que constitueixen delictes indeclinables. Però ja dic: aquest és un tema diferent i, si es vol, fins i tot distant d’una cosa tan greu, que tant mal ens ha infligit a tots, com aquell terrorisme d’ETA que va matar diversos amics meus i aquell pobre regidor, Manuel Zamarreño, que un dia, en conversa radiofònica amb mi, em va dir: “Sé que em mataran, com el meu antecessor, però em sento obligat a acceptar succeir-lo en la regidoria”. Una setmana després el van matar. Ara, vint anys després, s’està celebrant el judici contra els presumptes assassins.
Què tenen a veure aquests episodis amb el Procés? Ganes de desvirtuar-ho tot, en una lluita política sobre si l’amnistia és o no constitucional, si hauria de ser possible o no, i en aquesta lluita s’ha involucrat la interlocutòria d’un jutge especialment pugnaç que ha volgut veure terrorisme on –ho sé, he parlat amb molta gent al respecte— una majoria d’especialistes pensa que, tret de circumstàncies que desconeguem, no n’hi ha. Ara només falta que ho diguin en públic, però això, és clar, implica certs riscos en un panorama com l’actual.
Sé que dir que Puigdemont no és, a parer meu, un terrorista, ni tan sols de baixa estofa, em costarà car, com em costa car, en altres àmbits, afirmar que veig dificultats per fer constitucional aquesta amnistia que –ara– el govern vol fer passar com a tal. O com em costa car proclamar, en segons quins àmbits, que no tota aliança, no tot pacte, val per mantenir-se a la catifa vermella del poder. Vivim, els qui hem de comentar, cada dia amb més dificultats, l’actualitat, en un delicat equilibri, que tant et pot deixar sense tertúlies televisives com sense la presència d’un ministre, o d’un dirigent de l’oposició, en un dinar després que hagis dit o escrit coses inconvenients. Però bé, suposo que ser periodista és això: atrevir-se a negar el caràcter terrorista d’un renegat, culpable al meu entendre de diverses altres coses, i alhora atrevir-se a afirmar que el govern se salta massa línies vermelles en els seus acords amb Waterloo.
Crec, sempre he cregut, en l’acostament, la convivència i la fraternitat entre les Catalunyes existents i les Espanyes existents. I això significa contrapartides per les dues parts, procurant no deixar morts ni ferits al camp de batalla de la negociació. Penso que, en aquest cas, el govern de Pedro Sánchez –els ministres defugen els contactes a fons amb els periodistes, mancats d’explicacions coherents en algunes qüestions en què avui opinen una cosa i ahir era una altra–, està deixant no poques esquerdes, voldria creure que només per aconseguir aquesta normalització de les relacions amb Catalunya, una normalització que no acaba d’arribar i que suposa fer passos que provoquen onades d’ira en altres sectors polítics.
A hores d’ara, no sabria assegurar si Sánchez ho està fent bé, malament o regular. Suposo que dependrà del sector polític o social que ho jutgi. Segurament hi ha de tot una mica. Però si goso dir que l’oposició no està sabent canalitzar uns dels problemes polítics –els territorials sempre ho són– més aguts que Espanya té plantejats. I per descomptat, amb plena convicció afirmo que el terrorisme té poc o res a veure en aquest contenciós, es posin algun jutge i els seus seguidors com es posin. Seguim, com des de ja fa una dècada, caminant per una senda falsa, que suposo que acaba en arenes movedisses.
