El ministre d’Agricultura espanyol (conegudíssim a casa seva, oi?, per una brillantíssima gestió del camp, la pesca, l’alimentació i el que calgui) ha sortit una estoneta de l’anonimat per generar un titular d’estiu. Planas, Luis Planas, és el seu nom, que segur que tothom coneix perfectament, oi que sí? Cap novetat, llevat que per una vegada no ha parlat de conreus o ramaderia o de la pesca del lluç de palangre, sinó del referèndum català.
I què li han dit al ministre Planas que digui, en aquesta època post Iván Redondo? El de sempre: «Ni em plantejo un referèndum català amb aval europeu». Home acostumat, sembla ser, a les veritats senzilles dels lluços, no sembla massa receptiu a les estrambòtiques fantasies de Junqueras, que fa veure que encara somia amb un referèndum avalat per ves a saber quins països europeus. L’important, ja se sap, és el de sempre: «The show must go on». Que continuï l’espectacle, no fos cas que despertem enmig d’un malson i de sobte ens adonem de la crua realitat.
Ni taula de diàleg ni punyetes en vinagre amb denominació d’origen. Que no. Que el govern Sánchez no està ni per referèndums ni per amnisties ni per mandangues. I si un dia mana l’Ayuso (ja que Casado no serà mai més que el gestor patètic del femer de la corrupció del PP) menys encara, i amb molta menys delicadesa. Que no. Que ens és igual que hi hagi un segon referèndum a Escòcia o que votin els esquimals, a Espanya no es vota ni la unitat ni la monarquia.
Aquesta és la dura realitat, ara que el mes de setembre ens cau al damunt, amb el retorn a la «normalitat» laboral i el drama d’un Onze de Setembre sense nord, sense sud i sense horitzons. A veure, doncs, com ens mengem i digerim la taula de diàleg, que pot ser utilíssima per gestionar el futur de les autopistes de peatge catalanes (amb «peatge extra», com les ITV del pujolisme, que a vegades oblidem d’on venim i fem veure que no sabem que no totes les culpes són de Madrid) i alguna inversió endarrerida, però poc més.
Jugar a imaginar referèndums pactats és pura pornografia política. Una estafa. No hi haurà referèndum pactat, per molt que els escocesos puguin votar sis vegades seguides i que l’ONU ho consideri altament recomanable. Al poder espanyol li és indiferent i té la força necessària per imposar-ho. Que no i que no. I qui jugui a suggerir un fantasmagòric referèndum legal, ens està prenent per babaus. Ja vam tenir un referèndum il·legal i ja ens vam quedar a mitges.
La pròxima vegada haurà de ser d’una altra manera, que ningú no sap com serà. Però sobretot haurà de tenir un requisit imprescindible: caldrà que sigui infinitament més creïble i contundent que la del 2017. Que va servir, fonamentalment, perquè s’adonessin que en el fons no estàvem prou decidits a arribar fins al final. Allà ens van perdre el respecte i la por.
Per això mateix, és el ministre d’Agricultura qui es dedica a avisar que no hi haurà referèndum, en comptes de fer-ho el ministre de la guerra, el d’exteriors o el de les coses estranyes, que sol ser el d’Interior, més encara si és jutge i té una trajectòria tan fascinant com Marlaska. Perquè saben que no aguantarem la pressió ni la repressió.
Tinguem-ho clar: no permetran mai un referèndum. Encara que tingui l’aval de la Federació Galàctica, la justícia europea, l’ONU o la xarxa mundial de granges veganes i sostenibles. D’Espanya només se’n surt a hòsties. Reals o virtuals, però hòsties. Referèndum legal? Ni de conya. Qui no entengui això no ha entès res ni de la seva ni de la nostra història. O potser ens vol enganyar, una vegada més…
