Acabo d’escoltar Pedro Sánchez parlant després de les seves reunions aquest dijous amb els líders parlamentaris, excepte Vox. He escoltat també diversos líders que, al llarg de tota aquesta jornada, s’han trobat amb ell. Aquí i ara tots parlen de rearmament, de compra d’armament, de partides pressupostàries dedicades a adquirir tancs i avions de combat. I no d’altres coses. Ens diuen que el pressupost espanyol permet pujar fins el 2 % del nostre PIB la partida per a defensa, la qual cosa és una suprema falsedat comptable, atès que ni tan sols hi ha uns pressupostos generals de l’Estat presentats per a 2025, com no n’hi va haver per a 2024. D’on sortiran aquests diners, quines altres partides es reduiran per obtenir-los? Misteri.
Els estats europeus semblen contagiats de la bogeria que sens dubte guia els passos de Trump. Però la seva és una bogeria ofensiva, aprofitada; la nostra, defensiva, victimista: cal atendre les exigències de l’amo del món de manera que Occident es rearmi per a què, exactament? Per enfrontar-se a Putin, que em sembla que està més prop de Donald Trump que aquest ho estigui de la Unió Europea? Per enriquir encara més els Estats Units, que serien els grans venedors d’aquestes armes, especialment dels avions de combat més moderns i que controlaria els ressorts tècnics finals?
I, si féssim el gran sacrifici de dedicar a la compra d’armaments una part substancial del que ara dediquem a l’estat de benestar o a la justícia social, de què serviria això? No, no cregueu, ho repeteixo, que qui això subscriu és afí o simpatitzant de Sumar o de Podemos, els grans enemics actuals del rearmament, potser juntament amb Esquerra Republicana; és que, simplement, tret que m’ho expliquin d’una manera diferent, no ho entenc. Per què llançar-se a la compra de tancs Leopard quan avui les guerres se substancien a base de drons i ordinadors? És que no hem extret cap ensenyament del que està succeint en els combats a Ucraïna? On s’han ficat els moderns analistes de les guerres, que semblen absorts amb el soroll dels canons?
I, sobretot, fa l’efecte que Occident ha llançat ja la tovallola respecte a les possibilitats de detenir per vies diplomàtiques una conflagració, si és que tal risc existeix, que temo que existeix. Des de la Casa Blanca es parla de perill de guerra mundial i ningú es llança a silenciar les veus guerreres de l’home que fa dos mesos que terroritza al món, amb aranzels o amb amenaces variades i despropòsits, i sempre amb les formes més grolleres.
I no, Pedro Sánchez segueix sense citar Trump com, en la seva aliança indubtable amb Putin, l’amenaça més gran que pesa sobre les nostres vides, trencant un statu quo que funcionava al món des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, fa ja trenta-cinc anys. Feijóo tampoc s’atreveix a parlar del president republicà, per si de cas. Els aliats objectius –però cada vegada menys aliats—de Sánchez callen igualment. Vox està exclòs dels contactes en la Moncloa i, a més, és l’única formació que, amb tres milions de votants a l’ esquena, recolza acríticament i inequívoca el que Trump fa i no fa.
Trump ha bombardejat el camí, per si mateix ja bastant difícil, de la millora de la democràcia espanyola. Està pesant sobre els complicats tripijocs entorn de la territorialitat, a valors com la despesa en educació, en sanitat, en habitatge, en tecnologia –no és veritat que invertir en defensa sigui invertir en tecnologia–. El canvi que en tots els ordres s’està operant en les nostres vides necessita una reflexió profunda sobre com reorientar els nostres passos, i parlo de passos civils. El gran debat militar s’ha ensenyorit del nostre temps, de les nostres existències, de les nostres preocupacions i ocupacions. També és fals que la despesa en defensa no influeixi en la despesa social, contra el que diu Pedro Sánchez, una fal·làcia més.
No, mai no he estat simpatitzant de Podemos. I sí, ho he estat una mica més de Sumar, però solament en els aspectes relacionats amb els progressos socials i laborals, mai en la seva incoherent política internacional. Però avui coincideixo amb ells en el rebuig a l’avançada del pensament militar. Mala cosa quan aquest debat s’introdueix en els ossos de la societat, perquè a la semàntica li segueixen els fets. Mala cosa quan el 55 % dels espanyols –i més o menys el mateix percentatge referent de manera específica als catalans, segons les enquestes que he anat coneixent- aposta pel rearmament: la propaganda està funcionant.
No entenc que aquest debat no es produeixi al Parlament, que es furti, més aviat, al Parlament. Els qui, de manera més o menys exacta, estem representats en els escons parlamentaris no tenim dret a escoltar un debat prou demorat sobre un tema tan crucial, en el qual les nostres vides poden quedar tan afectades? Si les condicions en les quals ens trobem no justifiquen un debat ja sobre l’estat de la nació què el justificarà? Que podem potser continuar com si res no estigués passant, condicionant el nostre futur a cent vuitanta minuts de trobades de Pedro Sánchez amb vuit liders parlamentaris, que han sortit reconeixent que continuen sense prou informació per prendre decisions definitives?
Si cal combatre la injustícia i la fatxenderia de Putin, es combaten; però que es faci, primer, sense comprar-li petroli i fent fora als ambaixadors russos de les nostres capitals i als hackers del Kremlin dels nostres ordinadors. Si cal enfrontar-se a la prepotència embogida de Trump, ens hi enfrontem, però preferiblement citant-lo pel nom i cognoms, sense hipèrboles ni silencis tremolosos. I, això sí, que se’ns mantingui prou informats per prendre decisions amb plena consciència, que se’ns deixi el temps precís per a debatre pros i contres. Fallen els nostres representants polítics, fallem nosaltres, els ciutadans, en no exigir explicacions completes i en no fomentar el degut contrast en les opinions.
Diuen que ‘només’ el 40 % de la població se situaria ara en contra d’aquest ‘rearmament del 2 % del PIB’ al qual ens aboca la UE i al qual ens empenyen els Estats Units. No sé si aquesta dada que fan anar els politòlegs és del tot precisa. Jo, en tot cas, i amb perdó, sense enarborar cap bandera partidària, em situo en aquesta important minoria: deixin-se de consignes i propagandes i fem veritable democràcia. Jo vull votar. I, específicament, votar ‘no’ a aquesta bogeria armamentística de Leopard’s, F31 i uniformes.
