Amb el degut respecte a una institució tan simbòlica, el debat sobre la presidència del Parlament té poc sentit a hores d’ara. Els 135 diputats han aprovat un bon grapat de lleis, algunes socialment interessants, però totes molt allunyades del conflicte amb l’Estat. O sigui que la cambra legislativa catalana ha retornat al carril secundari que li correspon en tant que comunitat autònoma de règim comú, deixant les convulsions pre i post setembre/octubre de 2017 per als futurs llibres d’història. No cal, però per si de cas els funcionaris ja estan allà per vigilar una majoria independentista que només ho és a ulls dels seus electors.
Així les coses, l’estratègia independentista passa -un cop més- per l’activisme i el carrer. Junts i ERC estan en una competició per controlar la màxima quantitat possible de diner públic, una cursa que guanyarà qui pacti més i abans amb el PSC. Això ja passa en algunes institucions, però es generalitzarà, inevitablement, a partir de les pròximes eleccions municipals. Cap novetat, només significa rebobinar fins el final del pujolisme i el principi dels tripartits. Això sí, sense aventures estatutàries que ja se sap com acaben. Tot serà pla, tot serà política professional de segon nivell.
L’independentisme, per tant, ha d’acostumar-se a viure fora de les institucions. Amb l’enorme avantatge de saber-se socialment majoritari i el record dels errors comesos, així com l’experiència d’haver tastat les represàlies de Madrid quan se’ls discuteix el poder. No hi ha res perdut, al contrari. Però ni el Parlament ni el Govern no ho tornaran a fer.
8
22
