Com s’explica que un poble que l’any 2017 es va guanyar l’admiració del món per la cívica i democràtica fermesa amb què va defensar els seus drets nacionals, lliuri el 2024 el govern del país al seu opressor? Sembla el joc dels disbarats, oi? Doncs sí, racionalment és un contrasentit. Però allò que la raó no explica, sovint ho explica la psicologia, que és, al capdavall, un altre vessant de la raó. Catalunya no és una nació que hagi vist arrabassada la seva condició d’Estat fa poc temps i que ara la vulgui recuperar. Catalunya era un Estat, sí, però fa tants anys que ho va deixar de ser, que ja no se’n recorda. I és que més de tres segles de captivitat són molts anys. En la història de l’univers són un bri de pols, certament, però en la història dels pobles impliquen tretze generacions. I tretze generacions captives difícilment poden ser assertives.
No és veritat, per tant, que l’anomenat procés català tingui deu anys d’existència, com pretenen alguns. En té més de tres-cents, ja que va ser l’endemà mateix de la subordinació de Catalunya que va començar sense que ningú hi posés nom. Les primeres generacions conservaven ben viva la memòria dels estralls que els havia comportat la invasió espanyola i les atrocitats que els invasors havien comès en forma de crims i de violacions de dones i nenes. Si aleshores hi hagués hagut televisió, ara mateix ens esfereiríem, veient-ne les imatges. En els llibres d’història trobarem un relat d’aquests fets. Amb el pas del temps, però, els records s’esborren, les conviccions trontollen, es relativitza el passat, s’opta per contemporitzar i no són poques les veus interessades que, per justificar la seva claudicació, diuen que cal girar full i mirar endavant. Però, quin és l’horitzó que té al davant, un poble captiu?
Així és com, a poc a poc, a la quarta generació, la consciència d’haver estat una nació lliure s’estova, perd gruix, i els pocs insubmisos que queden són percebuts més com un element pintoresc que no pas com una força de resistència. Tanmateix, depèn de la fermesa i perseverança d’aquesta minoria insubmisa que la flama no s’apagui, i en això Catalunya ha estat afortunada, perquè cap decret Nova Planta ni cap règim espanyol no han pogut anorrear la seva voluntat de ser. El creixement espectacular de l’independentisme ho demostra.
Aleshores, preguntarà algú, com s’explica la suspensió de la independència minuts després de ser proclamada i la infructuosa majoria absoluta de 74 escons independentistes al Parlament? S’expliquen per les raons psicològiques que deia al començament. No hi ha cap català que no hagi nascut en captivitat. Cap ni un. I ha estat així des de fa tretze generacions. Tretze generacions durant les quals Catalunya, sotmesa a Espanya, no ha pogut prendre cap decisió important sobre si mateixa. Tretze generacions de catalans obligats a dir-se espanyols, obligats a anar pel món amb una anella al nas en forma de passaport que diu “España”, obligats a sotmetre al vistiplau espanyol la més insignificant de les lleis aprovades pel seu Parlament i impedits de debatre-hi res que tingui a veure amb la seva independència. Tretze generacions de catalans captius que mai, mai de la vida, no han gaudit de mig segon de llibertat, de la llibertat de què gaudeixen els anglesos, els danesos, els portuguesos o els japonesos. Tretze generacions amb morrió i lligats a una corretja. Com dimonis podem esperar que de la nit a dia els catalans d’avui es treguin del damunt tot aquest llast, foragitin la seva tradicional desconfiança en les pròpies forces i es comportin tan assertivament com si fossin anglesos, danesos, portuguesos o japonesos? No tenir Estat propi invisibilitza el poble que hi ha al darrere, i haver d’explicar cada minut qui ets acaba per fer-te creure que potser no ets ningú.
Les dones porten molts més segles que els catalans subordinades, porten tota la història de la humanitat subordinades a un món patriarcal, i és ara, tot just ara, que el seu procés de presa de consciència i d’empoderament està començant a reeixir. És un procés lent, perquè per tal que hi hagi una evolució col·lectiva cal primer una evolució individual, i cada individualitat té la seva velocitat. Per idèntica raó, un procés d’alliberament nacional és del tot impossible si no va precedit d’un procés d’alliberament mental individual. I els catalans no veurem mai reconeguda la nostra identitat al món si abans no la reconeixem dintre nostre. Aquest pas és vital, perquè un cop tens clar qui ets, ja no hi ha cops de porra, ni presons, ni sancions, ni persecucions, ni exilis que puguin rentar-te el cervell.
La victòria de Salvador Illa en aquestes darreres eleccions l’ha propiciada no pas un fet concret, sinó factors psicològics; factors com ara el desencís derivat dels dies posteriors a l’U d’Octubre, la profunda frustració causada pel vertigen sobrevingut tan a prop del cim, la buidor del discurs pretesament independentista, la manca de compromís per desafiar Espanya, per desequilibrar-la econòmicament i posar-la contra les cordes, el retorn a l’autonomisme més servil i la cantarella de la gestió del dia a dia per amagar, en definitiva, que totes les polítiques socials, tots els recursos per millorar la vida dels catalans, absolutament tots, depenen de la independència del país. Sense independència, sense llibertat, sense Estat propi, Catalunya serà cada dia més pobra, cada dia més insignificant, cada dia més reduïda a les quatre províncies hermèticament delimitades pel franquisme i per Salvador Illa: Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona.
En tot país mancat d’autoestima, o amb baixos nivells d’autoestima, l’autolesió esdevé un fet habitual. La desconfiança en les pròpies forces i la por d’enfrontar-se a l’opressor fa que canalitzi la frustració contra si mateix fins al punt d’experimentar un plaer morbós com més dolorós és el flagell. Haver afavorit la victòria de Salvador Illa, sigui quedant-se a casa o votant-lo directament, forma part d’aquesta canalització. Però no defallim, perquè el Procés, el de debò, no pas el mediàtic, continua viu i donarà fruits. Ara costa d’imaginar-se’ls, però els donarà. I el detonant, contràriament al que tal vegada pensem, no serà per cap cataclisme, sinó per un fet purament accidental sense concordança amb les conseqüències que tindrà. Salvador Illa és només un dels molts esculls del camí. Pobrets, creuen que ens han vençut; deixem-los que s’ho creguin. Com més amunt pugin, de més amunt davallaran.
