Urgeix parlar clar d’una vegada. Quan, sigui quan sigui -per cert quan?-, Pedro Sánchez i Pere Aragonés es trobin on sigui –per cert, on?-, l’ombra de les mentides, de les operacions brutes com l’assajada per l’exministre Jorge Fernández Díaz, de les “punxades” telefòniques, ha d’haver-se allunyat per sempre. I a Sánchez no li queda, en tot cas, molt de temps per enfrontar-se a la realitat: si creu que l’aroma nefast del catalangate es dissoldrà, com tantes altres coses, difuminat per un altre escàndol posterior i encara més gros, crec que s’equivoca. Aquí s’acaba sabent tot. I, si no, que doni un cop d’ull a les coses que ara van descobrint els àudios del comissari Villarejo respecte els bruts manejos contra l’independentisme català posats en marxa des del Govern Rajoy.
Crec que una autèntica operació d’acostament al Govern català passa per un diàleg sincer, en el qual no càpiguen falsedats com que el govern espanyol desconeix a qui s’espia des del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Això, a hores d’ara, ningú s’ho creu, i faria bé Sánchez de no insistir en tan gran tergiversació: com creure’s que La Moncloa no sabia que l’espionatge “oficial” controlava el telèfon del llavors vicepresident de la Generalitat, entre altres?
També ha de deixar-se Sánchez de dilacions, pensant que, amb Aragonés a Barcelona i amb Rufián a Madrid, ja no cal fer esforços suplementaris d’enteniment: m’asseguren que pensa, absurdament, que les coses van prou bé amb ells. Em sembla inexplicable que, a hores d’ara, i després del monumental escàndol dels espionatges telefònics, Sánchez no s’hagi trobat encara amb el president de la Generalitat, que insisteix una vegada i una altra en la “urgència” d’aquesta trobada. Tant de bo que aquest comentari periodístic quedés invalidat perquè immediatament s’anunciï un dia, una hora i un lloc per a un “cimera” que hauria de produir-se amb molta més freqüència i no constituir, com està ocorrent, un esdeveniment extraordinari.
I d’aquesta “cimera”, en la qual han de donar-se moltes explicacions -potser per això s’està posposant: perquè no hi ha explicacions convincents que donar- , ha de sortir la convocatòria d’una primera reunió d’aquesta Taula negociadora entre el govern espanyol i el Govern. Segueixo sense trobar el sentit del molt prolongat ajornament d’un calendari de funcionament d’una Mesa que, al meu entendre, va néixer animada de la millor voluntat i d’un esperit prou obert com per acceptar que cap tema de discussió podria vorejar-se, i cap qüestió hauria de constituir-se com un obstacle insalvable per a no seguir les converses.
Sé que podria semblar utòpic parlar, amb la que està caient, d’intentar un progrés en les relacions entre govern espanyol i Govern: ni la polarització extrema a Madrid ni les activitats del “home de Waterloo” ho fan senzill. Diria que són moltes més de les que ens imaginem les persones que estan en contra d’un enteniment, del que Ortega deia la conllevanza. Però, ara, parlar, mirar-se als ulls i reconèixer errors i batibulls varis, és més important que mai per poder arribar a solucions constructives. No pot ser, simplement no pot ser, que s’estengui la sensació que tota maniobra política, tota escolta, o, des de l’altre costat, tota conjura desestabilitzadora, són moneda corrent en les relacions entre totes dues parts.
No sé a què esperen per arreglar això, la veritat. A menys, clar, que ningú vulgui arreglar-ho, en la -al meu entendre- absurda tesi que cuanto peor, mejor i que viva la guerra.
9
