Tot just començar aquest 2025, Òmnium Cultural, a través del seu president, Xavier Antich, ha fet pública la seva posició actual amb relació al futur nacional de Catalunya. Òmnium, amb 180.000 socis, és una de les entitats més rellevants del país i és normal que els mitjans de comunicació se n’hagin fet ressò i que molta gent hi hagi parat atenció. Jo també ho he fet i, després de reflexionar-hi, he de dir que el pronunciament d’Òmnium em sembla decebedor. Profundament decebedor. Per molt eufòniques que siguin algunes de les frases que s’han dit, per més elevat que hagi estat el to en què s’han pronunciat, tot el discurs és una declaració pública de derrota, una crida a la reculada, una exhortació a substituir la independència de Catalunya per una contemporització conservadora dedicada a la gestió d’engrunes. I és ben paradoxal, això, atès que tots els processos d’independència arriben precisament quan els pobles oprimits estan farts de gestionar engrunes, és a dir, quan s’adonen que és justament aquesta gestió la que els roba el temps i l’energia necessaris per esdevenir gestors d’una nació plenament lliure i sobirana.
Es diria, d’acord amb aquest discurs, que som als anys noranta del segle passat i que l’1 d’Octubre de 2017 no ha existit. Perquè ja es deia, trenta anys enrere, que calia “fer un gir de 180 graus”, que “els anys vinents són vitals per redreçar el rumb del catalanisme i possibilitar nous escenaris futurs per a la conquesta de la nostra llibertat”, que “la llengua és la columna vertebral de la nació i en aquesta missió de país hem de garantir que el català arriba a tothom”… Frases, frases i més frases que, a força de repetir-les esdevenen cantarella, una cantarella que, justament pel fet de ser-ho, té un efecte desactivador.
Parem atenció en aquest altre fragment: “Això és la construcció nacional: sumar nous catalans a un país que vol tornar a ser terra d’oportunitats, fer créixer el sentiment de pertinença, aglutinar majories, combatre les desigualtats i l’exclusió, garantir la cohesió social, enfortir la llengua i la cultura per fer-les accessibles a tothom, posar el talent i la intel·ligència col·lectiva del país al servei d’aquest grandíssim objectiu”. D’entrada, ja veiem que és un discurs innocu i sense data, un conjunt de mots que troba el seu equivalent en aquelles bústies d’efectes especials i sons incidentals a la carta tan utilitzades per la ràdio i el cinema. Els sons i els efectes són sempre els mateixos, però com que l’escenari i la situació són diferents, ja fan el fet, que és del que es tracta. En política, aquesta bústia de discursos fragmentats ad hoc, és moneda corrent. N’hi ha per a tots els gustos i serveixen igualment per a un Onze de Setembre que per a la Flama del Canigó.
Som, ras i curt, davant d’un discurs desmobilitzador –tot el substrat ho és– que ve a dir al poble català que la independència ara no toca, que cal ajornar-la un parell de generacions, que el que ara toca és recosir, és “redreçar el rumb”, fomentar “sentiment”, “sumar nous catalans” (“ampliar la base”, senyor Antich?) i, en definitiva, centrar-se en la igualtat, la llengua, la cultura i la construcció nacional. I aquí és on ens donen garsa per perdiu, perquè el veritable propòsit del discurs és desacreditar indirectament tots els sectors no claudicants, tractar-los de radicals, de forassenyats, i de transmetre la idea que “cal posar seny” en comptes de fer la guitza a Pedro Sánchez i desestabilitzar el govern espanyol. Ara, doncs, es tracta de tenir-nos entretinguts “construint” majories. Però quines majories? Si els partits independentistes ja van ser majoria absoluta al Parlament de Catalunya i, ves per on, mai una majoria absoluta havia estat tan invisible i inútil.
El missatge actual d’Òmnium és ben diàfan, per molt embolcall literari que porti, i es resumeix en un sol mot: immobilisme. Se’ns demana subreptíciament, que gestionem les engrunes, que fem autonomisme, que fem política de peix al cove, que miren d’esgarrapar alguna competència i algun milionet a Madrid, que siguem agraïts amb els elogis que ens dedica Pedro Sánchez i que practiquem el “reencuentro” i el “diálogo”. I així, amb tot l’independentisme ocupat amb la igualtat, la cohesió, la llengua, la cultura, etc., no hi haurà cap perill de vel·leïtat independentista, perquè l’energia que requereixen aquestes àrees i moltes altres no permet concentrar-se en l’alliberament nacional. Doncs bé, cal respondre que es poden aplicar pal·liatius, això sí, però que la solució passa per la Catalunya Estat. Perquè és quan tens Estat, que pots legislar per protegir la teva llengua; és quan tens Estat, que la teva cultura es fa respectar; és quan tens Estat, que la teva terra genera oportunitats i sentiment de pertinença; és quan tens Estat, que disposes de justícia pròpia i tribunals propis per lluitar contra les desigualtats i l’exclusió social; és, clar i català, quan tens veu i vot a les Nacions Unides, que el món t’identifica i respecta la teva singularitat.
Així les coses, no és estrany que el president d’Òmnium hagi estat tan vehement i gesticulador en l’expressió del seu discurs. Aquests additaments, innecessaris quan el missatge és potent i compromès, són un requisit bàsic per maquillar l’immobilisme i la resignació. Però hi ha un altre element inquietant en el discurs d’Òmnium, que és que escoltant el senyor Antich, hom té la sensació d’escoltar Oriol Junqueras i Joan Tardà, perquè tant el missatge com el to són exactament els mateixos. De fet, ja fa temps que, més enllà del nom, costa diferenciar Òmnium Cultural d’Esquerra Republicana. Això, és clar, no vol dir pas que tots els socis hi combreguin. Cal diferenciar la massa social dels llocs estratègics des d’on es remenen les cireres. Caldrà veure, per tant, què fan els socis per salvaguardar no només el bon nom de l’entitat, sinó l’entitat mateixa. Molt significatiu, per cert, el silenci d’Òmnium a la ignominiosa ensarronada d’Esquerra, lliurant el país al govern nacionalista espanyol de Salvador Illa a canvi que aquest, com informava el diari Ara, mantingués “un de cada quatre alts càrrecs del Govern d’ERC”. I com que qui calla consent, deu ser que Òmnium considera que la “construcció nacional” de Catalunya es fa amb la Generalitat governada per Pedro Sánchez. Pedro Sánchez i Madrid, constructors nacionals de Catalunya.
No cal dir que a aquesta situació no s’hi hauria arribat amb Muriel Casals, però la vam perdre i avui tenim una entitat que Esquerra utilitza per portar el país al seu molí, que és el d’aparcar la independència, evitar la confrontació amb Espanya i conrear la concòrdia amb el govern d’aquell país; talment com si la concòrdia entre l’amo i el captiu fos possible sense la submissió del segon. Tots els punts que recull el discurs d’Òmnium, per veu de Xavier Antich, és a dir, la llengua, la cultura, la cohesió, les oportunitats, les polítiques socials…, són de desenvolupament impossible en règim de captiveri. Per poder salvaguardar els teus drets, per poder millorar la teva vida en tots els seus vessants, el primer que has de fer és tenir-ne el control, el control absolut; i com l’exerciràs, si no ets lliure? Com l’exerciràs, si estàs tan enfeinat amb la quotidianitat? Tota energia que el captiu no dedica al seu alliberament, és energia que solidifica el seu captiveri. És en el ‘ser’ que hem de concentrar la nostra energia, no en l’“estar”. Estarem bé quan puguem ser allò que som.
