Ke pasaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa?/
Pero que pa que pa que pasa?/
Pero que pasa que pasa?/
[…]
Mentes dementes/
Que se creen importantes…
Així, amb l’estupefacció que cantaven els Estopa l’any 2001 però sense el seu sentit de l’humor, s’ha de sentir ara mateix Pedro Sánchez. Aquest dijous ERC li ha muntat un mena de numeret a la qual no està acostumat. O ha fet veure que l’hi muntava. Mai sabrem del cert què s’han dit el ministre Félix Bolaños i el republicà Josep Maria Jové, un dels homes durs del partit, en la reunió que han mantingut. Però no cal. Independentment del que hagi passat, és significatiu que fonts d’ERC facin córrer que Jové s’ha posat sever amb Bolaños –encara que els donin una porta de sortida assenyalant una ministra en concret– i que Aragonès hagi repetit l’operació quan ha coincidit amb el ministre a la Nit de l’Empresari de la CECOT. Reunió privada i interpretació esbombada després per fonts de Presidència, per acusar els socialistes de bloquejar la negociació per a la investidura en un terreny –finançament i traspàs de Rodalies– que no deixa de ser peix al cove.
ERC s’ha passat quatre anys defensant el diàleg amb el PSOE i li ha passat factura electoral. Ara no es pot permetre mantenir la línia de la vella majoria de la investidura, que és el que hauria volgut Pedro Sánchez. El que està fent el partit de Junqueras i Aragonès, tant si és comèdia com si no n’és, és apujar el preu en una competició amb Junts, el partit de Puigdemont, propiciada per set escons posats allà on són per algun enemic del president espanyol en una altra vida. El karma.
El cas és que Madrid està descobrint, i s’ho mira amb uns ulls com unes taronges, que el que sempre havia sigut un catalanisme pactista es va transformant en un independentisme exigent. Perquè pot –la conjuntura l’hi permet– i perquè ho necessita: porta la motxilla plena de desenganys i els seus electors encara més.
A això, el PSOE no hi està acostumat. Per descomptat, tot plegat pot quedar en ben poca cosa: depèn del que sigui capaç d’oferir Sánchez i depèn del cost que els independentistes calculin que pot tenir per a ells no pactar amb l’esquerra i donar, en una repetició de les eleccions, una altra oportunitat a la dreta. Totes dues –esquerra i dreta– espanyoles, que ja se sap què vol dir. En tot cas, de moment els partits espanyols –el PP encara ho tindria pitjor, malgrat que no fa tants anys Pujol i Mas hi pactaven– han perdut el llibre d’instruccions de la política catalana i no entenen què passa. A veure quant triguen a trobar el nou.
