No és cap secret que les manifestacions de la Diada són cada cop menys multitudinàries. No és per la Covid-19 ni perquè el soufflé independentista hagi baixat. Evidentment que la pandèmia ha marcat un abans i un després en la forma en què els ciutadans es reuneixen i això pot influir en les formes de protesta a partir d’ara, cosa de la qual es beneficiarien els governs, que es podran atribuir molt més fàcilment les majories silencioses.
A raó d’això caldrà, si la gent no surt al carrer, estar vigilants i inventar noves formes de protesta com la de La Revolta dels Autònoms, després de l’escandalós mètode d’adjudicació d’ajudes de la Generalitat als treballadors per compte propi amb motiu de la crisi pel Coronavirus, a la manera d’una cursa de gossos llebrers darrere del conill de tela, que va provocar el descrèdit de l’aleshores conseller de Treball, Chakir El Homrani, que no va repetir al càrrec amb el nou govern. Però això ja és tot un altre tema per un altre article. Si l’11 de setembre surten a manifestar-se 4 gats és perquè no serveix de res. És així de trist.
El món no ens mira, Espanya no dialoga i als partits independentistes fan autonomisme en comptes de fer la independència. No suposem un problema a cap de les tres parts, ens manifestem els cops que ens manifestem. El món et mira si, per exemple, un Estat és incapaç de controlar una regió del Mediterrani on multitud de països hi inverteixen. Espanya es plantejaria dialogar si els presos polítics no entressin, obedients, a presó cada cop que se’ls reclama, o si els exiliats aprofitessin la immunitat com a eurodiputats per entrar al territori, declarar la independència i cridar a la població a defensar-la, amb ells al capdavant. I els partits independentistes es veurien obligats a oferir alguna cosa més que autonomisme si no els votessim facin el que facin. De fet, ni això, perquè un govern autonòmic d’anys enrere faria que la reculada en l’ampliació de l’aeroport del Prat no sortís gratis a l’executiu espanyol, mentre que el govern de Pere Aragonès, sostingut per Juntergència i la CUP, es limitarà a fer-se el màrtir i seguir cobrant.
Per tant, manifestar-nos, com diu Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, “perquè no guanyin els de la falsa normalitat”, és absurd: ja han guanyat, perquè tots ho han volgut així: ni al món, ni a l’Estat ni a l’establishment polític català els interessa la independència. Només els interessarà si evita problemes majors. I només s’eviten problemes majors que la independència generant problemes com els que he esmentat, sostinguts en el temps, fruit de la creativitat, la perseverança i el sacrifici de la gent, amb el suport d’una classe política valenta. No amb manifestacions simpàtiques o manifestacions amb cara de molt enfadats. Ni tan sols amb manifestacions plenes de contenidors cremats. I molt menys amb medalles del Parlament a represaliats per netejar la seva consciència, quan la millor medalla que se’ls podria donar és fer que la represàlia no hagi estat en va.
Sigui en una manifestació el dia de la Diada o en un altre dia qualsevol, sigui de qualsevol altra manera que aquest país, que la tardor de 2017 va demostrar el seu talent en aquesta matèria, la forma de posar la independència a l’agenda és fer que als nostres polítics els surti car no fer-la, com els sortia car a tots ells no fer el referèndum de l’1 d’octubre i per això van arribar-hi jugant a la gallina. A partir d’aquí, l’efecte dominó faria la resta. L’Estat, si no és capaç de controlar uns polítics independentistes comandats per la gent, provaria augmentant la repressió (que gràcies a aquests polítics anirà un pas més enllà, perquè ja ha pres la mesura de fins a on som capaços d’aguantar), i si aquesta no li funcionés (com sí que ho ha fet fins ara) seria més probable que s’avingués a negociar (d’actius i passius en la independència, per exemple). I el món ens miraria (i potser s’hi implicaria) si un dels Estats més rics del món perd una de les seves regions més riques.
Mentrestant, no he trobat ningú que després d’una Diada em digui què ha aconseguit, a banda de sentir que fa alguna cosa más que res, gràcies a la moral de derrota que els nostres politics i liders socials com els Jordis o Elisenda Paluzie ens han gravat a foc. Cosa que, per cert, és molt més imperdonable que incomplir promeses.
