Curiosament –o no tant, que per aquestes terres passen tantes coses que les coincidències són inevitables–, el debat sobre política general al Parlament de Catalunya i la sessió de (no) investidura de Núñez Feijóo al Congrés dels Diputats es van celebrar alhora. Ignorant-se mútuament, per cert, que no és poca miopia tenint en compte el que un acte depenia de l’altre, i viceversa. Es constata, per si encara calia a hores d’ara, que Catalunya és el vèrtex sobre el qual gira tota la política espanyola, cosa que va quedar meridianament clara en les intervencions de l’aspirant a presidir el govern central, Feijóo, ara ja gairebé definitivament relegat a líder de l’oposició davant d’un executiu –però quin?– de Pedro Sánchez.
Vaig parlar, en interminables recorreguts pels passadissos del palau de la Carrera de San Jerónimo, amb molta gent: diputats, col·legues, convidats a la sessió a Madrid. A tots els vaig preguntar si estaven al corrent del que es parlava en el debat del Parlament català. Com de costum, i tot i tenir la importància que la ‘qüestió catalana’ té per al conjunt de la política nacional, gairebé ningú no n’estava al cas, i molts ni tan sols sabien que el Parlament pressionava en aquells moments, ni que s’estaven dient mútuament Junts i Esquerra, la CUP o el PSC. La política espanyola, en general, viu d’esquena a la política catalana, i potser viceversa, i així ens va a tots.
El cas és que, potser per primera vegada, el líder de la dreta i els seus assessors han estat conscients del que significa aquesta ‘qüestió catalana’ que encara no gosen definir en tota la seva extensió. Hi va haver un educat intercanvi de discrepàncies de Feijóo amb els portaveus d’ERC i Junts, Gabriel Rufián i Miriam Nogueras respectivament, es van prometre mútua, encara que civilitzada, hostilitat, i, com diu el vers cervantí dedicat a Felip II, fuéronse y no hubo nada.
Així les coses, cal preguntar-se: i després del fracàs parlamentari de Feijóo, què? Doncs passa que, després dels focs d’artifici parlamentaris, hem tornat a la casella de sortida. És el torn de l’encàrrec del rei a Pedro Sánchez, que vol arribar a la seva investidura tan aviat com a mitjans d’octubre. I és, és clar, el torn de Puigdemont, que aparentment continua controlant les regnes des de l’exterior. I el d’ERC, amb un Oriol Junqueras que asseguren en cercles madrilenys que vol pactar tant sí com no, entre passeig i passeig pels lleons de les Corts, però sense ‘perdre la cara’ davant les exigències de Junts. Una competició de reivindicacions que, és clar, causa alguna alarma al PSOE i a la Moncloa.
Si he de dir la veritat, la meva impressió és que tant al grup parlamentari socialista i a Sumar com al dels populars impera la sensació que es consolidarà el ‘pacte de Waterloo’ perquè Sánchez pugui ser investit i mantenir-se al capdavant del govern central. Es desconeixen els serrells i detalls de qualsevol acord concret i es deixa sempre un marge per a la ruptura –l’acord sortirà socialment i institucionalment tan car a Pedro Sánchez com a rendible a Puigdemont– i per a la repetició d’eleccions, però el cert és que les apostes, ara com ara, corren majoritàriament a favor de la permanència de Sánchez, a un preu que coneixerem en el seu moment, a la Moncloa. Tret de sorpreses majúscules, que sempre n’hi pot haver, i alguna n’hi haurà.
Tot això, òbviament, tindrà conseqüències sobre la política catalana. No és el mateix un govern central encapçalat pel reconeguem que moderat Feijóo, però en aliança necessària amb els molt immoderats de Vox, que prometen sang i foc amb l’independentisme català si arriben a governar, que un executiu presidit per Sánchez, que tan lluny ha arribat, consideren alguns cercles a Madrid, en els acords amb ERC i, ara, segurament, amb Junts. Sánchez pagarà una factura molt elevada davant l’empresariat espanyol, davant alguns mitjans de comunicació, davant algunes institucions (especialment el Tribunal Suprem i potser, encara que silenciosament, davant la mateixa Prefectura de l’Estat) i davant una part, la dels ‘veterans’, del seu partit. Potser fins i tot davant una part de la societat civil espanyola. Una legislatura com la que es dibuixa d’aquesta manera no pot durar gaire temps, i el temps que duri estarà plena d’ensurts, incloent-hi el que pugui passar en les eleccions europees, catalanes i basques. Però és el que hi ha.
Som molt pocs els que opinem –segurament equivocant-nos, perquè el personatge és algú que no s’arronsa fàcilment– que potser Pedro Sánchez acabi llençant la tovallola i permetent noves eleccions generals per al 14 de gener, evitant així l’enorme desgast que les negociacions amb Waterloo i la plaça de Sant Jaume li suposarien. Si ho fes, argumentaria sens dubte que ell ha intentat ‘encarrilar’ el secessionisme català i que no ha pogut fer-ho per la ‘falta de realisme polític’ de Junts i ERC, i es presentaria com el màxim guardià del constitucionalisme. Potser això li suposa un cert rèdit electoral. Però, la veritat, penso que les possibilitats que opti per aquest camí són mínimes; ni va amb el seu caràcter ni amb les exigències d’una part important dels que li donen suport, començant per Yolanda Díaz i Sumar. Així que…
Així que l’octubre es configura com un mes especialment mogut, d’aquells que ens agraden als periodistes i espanten els ciutadans ‘del carrer’, que fa temps que han desconnectat del que es cou a les altures. Sospito –sospiten en àmbits del partit governant– que tant Aragonès com Puigdemont, “baixaran el diapasó commemoratiu” dels successos de l’1 d’octubre del 2017, perquè es troben en plena negociació amb el govern en funcions de Sánchez. I el que s’ha obtingut fins ara –llengües cooficials al Congrés, potser a la Unió Europea, grups parlamentaris i poca cosa més, al marge del que ja havien aconseguit abans de les eleccions– és, diguin el que diguin els ‘falcons’ del nacional-nacionalisme, mínim en comparació amb allò que s’espera obtenir.
Només han passat dos mesos i una setmana des de les eleccions generals del 23 de juliol. En menys de quaranta dies han passat tantes coses que el panorama polític s’ha girat com un mitjó. Així que d’aquí al 27 de novembre, quan caldria donar per fracassada tota possibilitat d’investidura i les cambres legislatives es dissoldrien per donar pas a unes noves eleccions, pot passar de tot. De tot. I qui cregui, inclòs l’inquilí de Waterloo, que té el calendari controlat i a les seves mans, s’equivoca, em sembla. Hi ha molts factors, moltes espases de Dàmocles, pendents sobre els nostres caps per atrevir-nos a un pronòstic segur.
