Aquests darrers dies estan produint-se moviments polítics d’aquells que poden acabar de decidir la constitució d’un govern o anar a noves eleccions. Els gestos inèdits i la invocació de “fer de la necessitat virtut” representa un pragmatisme poc freqüent en un sistema polític, el de la monarquia parlamentària i la constitució del 78, que van néixer vells i avui resulten decrèpits. Ara bé, si ens mirem amb certa distància emocional, és d’aquests moments que ens agraden als historiadors, quan els actors polítics representen una certa comèdia que serveix per evidenciar la fragilitat de l’ordre que defensen.
Malgrat les aparences, les declaracions i els gestos, servidor de vostès es manté en l’escepticisme i encomanant-me a Sant Tomàs Apòstol. No em crec això d’un gir espanyol envers una plurinacionalitat que faci més acceptable la coexistència entre les nacions no castellanes i Espanya. I no és que no m’ho cregui perquè tingui la certesa que el nacionalisme és una mena de religió laica on resulta impossible raonar (especialment si Espanya és la divinitat única i monoteista), sinó perquè les condicions objectives ho fan pràcticament impossible.
La relació d’Espanya amb els Països Catalans és colonial. És el que es desprèn de la pràctica de segles i el que apareix en aquell conegut mapa de “La España incorporada o asimilada” de 1854, on queda clar quin territori és el dominant, i quin el dominat. És el que es desprèn de les balances fiscals. És el que es desprèn de la composició, pel que fa a procedència geogràfica, dels homes (de dones, poques o cap) que conformen els poders fàctics. És el que es desprèn de l’asimetria entre “Lengua oficial” i “otras lenguas cooficiales”. Ara bé, ja sé que amb aquesta frase, molts pensadors postmoderns se m’emprenyaran fent servir el terme “colonial”, de manera que faré servir altres comparacions més pròximes en l’espai. Quan parlo d’explotació colonial, podríem referir-nos a l’Imperi Habsburg, on els territoris de parla no alemanya (txecs, polonesos, italians, eslovacs, croats…) eren discriminats sistèmicament, explotats econòmicament i menystinguts culturalment. Només servien per alimentar les estructures imperials d’una elit parasitària. També podríem recórrer a l’antiga Iugoslàvia, on el paper, també parasitari i dominant de la improductiva i rural Sèrbia, implicava una política de discriminació fiscal a les zones més dinàmiques d’Eslovènia o Croàcia… fins que va petar tot!
Tanmateix, deixem-nos, per un moment, d’emocions nacionals i fixem-nos en el que ha passat al llarg de les darreres dècades. Es parla (i hi estic d’acord) que la principal fita del règim del 78 va ser la incorporació a la Comunitat Econòmica Europea, el 1986. Més enllà d’incrementar l’autoestima col·lectiva (venint d’un país marginal i aïllat), promoure certes garanties democràtiques i internacionalitzar la societat, la cultura i l’economia, en aquell moment, va representar una pluja de fons estructurals europeus per modernitzar les estructures econòmiques i socials. Va ser un moment curiós. Les elits extractives de l’estat van aprofitar per consolidar la seva posició a còpia de bombolles especulatives, regar amb ajuts els seus cortijos particulars, negocis de dubtosa utilitat, obres públiques i greixar amb diners comunitaris les xarxes clientelars, especialment creades a partir de l’extensió d’un mapa autonòmic artificial (on Castella es divideix en una desena de comunitats autònomes). No és que els desequilibris territorials (que a la fi del franquisme eren extrems) es corregissin (cosa que va succeir efectivament), sinó que les elits parasitàries hispàniques es van convertir en ionquis dels fons caiguts del cel.
És per això, i aquesta és una qüestió que no ha estat prou debatuda, que el moment en què les tensions comencen a créixer entre Espanya i Catalunya coincideix amb el fet que, a partir de finals del segle passat comencen a entrar un munt d’estats a la CEE de l’antiga òrbita socialista, i Espanya passa de ser a sota la mitjana de renda, a la part intermèdia de la classificació. I que hi ha molts més competidors per a la pluja de milions a la recerca de la participació en el projecte europeu. I que, geoestratègicament, es passa d’ajudar el sud a atreure l’est. A continuació venen els tractats europeus. Ambdós fenòmens: l’entrada de països més pobres que Espanya fa que aquesta perdi bona part dels ingressos, i que una desconfiada burocràcia europea (amb raó!) comença a establir controls estrictes sobre inversions que es reparteixen, en alguns casos escandaloses, com la duquessa d’Alba essent una de les principals receptores de subvencions a l’agricultura. A mesura que arriben funcionaris europeus amb la lupa i la tisora, Madrid treu la pols del vell mapa de l’Espanya assimilada i, amb l’objecte de mantenir aquest tren de vida facilitat per Brussel·les, premi l’accelerador de l’espoli econòmic, acompanyat d’una àmplia campanya propagandística de l’estil “la insolidaritat dels catalans”, l’egoisme i tants altres tòpics vomitats per personatges sinistres. Que presidents d’autonomies artificials i de fireta com els d’Extremadura i de Castella la Manxa posin el crit en el cel contra qualsevol “concessió” als independentistes, mostra el temor que, sense aquests diners caiguts del cel, no es pot mantenir el sistema clientelar sobre el qual es fonamenten les relacions econòmiques i socials, i per tant el perill de col·lapse es fa més que evident, i sobretot, que això implica una terrible incertesa sobre el manteniment del poder dels beneficiaris del règim del 39.
Servidor de vostès, insisteix, es mostra escèptic que qualsevol acord amb Catalunya pugui arribar a bon port. No només per la qüestió ontològica (per qualsevol espanyol, de dretes o esquerres, noble o plebeu, ric o pobre, Catalunya no pot ser una nació perquè representa una heretgia davant un nacionalisme monoteista), sinó perquè fa inviable la continuïtat d’aquest estil de vida d’esperar que ploguin diners de Brussel·les o de Barcelona. El principal instint dels ionquis és aconseguir la seva droga, no importen els mitjans, inclosa la violència de l’1-O i l’ús intensiu de piolins o fiscals. Per tant, difícilment pot arribar un acord factible amb Catalunya, ni pacte fiscal, ni altres coses que qüestionin la dependència colonial, perquè si hi ha quelcom que han après generacions d’espanyols és una mena de menyspreu reptilià contra Catalunya i els catalans, que exercim com a una mena de jueus substitutoris.
Espanya és un país fracassat, que mai no ha estat capaç d’aprovar en cap de les convocatòries tres assignatures sempre pendents: Mai ha estat capaç d’articular una cultura democràtica sòlida ni liberal; manté unes diferències de classe abismals; no ha pogut ni volgut administrar la seva diversitat lingüística ni nacional. Sostenia Jaime Gil de Biedma, en un poema de 1962 “De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España / porque termina mal”. Espanya no s’aguanta a si mateixa, i com més llarg és el pal de la bandera, més inseguretat existencial exhibeix. Què és allò que manté unida Espanya? No és l’amor, ni tampoc l’interès, sinó ben probablement, l’odi. Espanya és un país on s’odien esquerres i dretes; rics i pobres, castellans i no castellans. L’odi, l’enveja, la desconfiança, el greuge, el desinterès, el menyspreu, l’entotsolament és el que caracteritza un país que no s’estima -ni es respecta a si mateix, precisament perquè no és capaç d’acceptar la gent tal com és, amb les seves idees, les seves maneres de veure el món i les seves llengües. I mira que ja els ho va advertir fa dècades Salvador Espriu quan va escriure allò de Sepharad!
Espanya no es manté unida ni per amor –els seus ciutadans es detesten entre si– ni per interès –l’absència de pragmatisme resulta desconcertant per a un territori amb potencialitats–. Allò que agermana els espanyols, molt especialment, perdonin que em repeteixi, és l’odi, un odi especialment sublimat contra el nostre país (i parlem de la totalitat, de Salses a Guardamar), com ja es va comprovar amb “l’aporellos” dels uns i el silenci còmplice dels altres. Aquest sentiment profund i atàvic no pot canviar-ho ni l’oportunisme polític, ni un govern sensible, ni personalitats brillants, ni mediadors internacionals, ni qualsevol iniciativa política brillant o lideratge carismàtic sempre sobre l’amenaça d’uns poders fàctics que poden entendre qualsevol concessió cultural i/o econòmica com el seu crepuscle dels déus. Recordem què li van fer a Adolfo Suárez, quan els propietaris de l’Estat van arribar a la conclusió que havia arribat massa lluny i no es cenyia al guió de la Transició. No ho podria fer ni un canvi de règim en forma de República. Perquè, efectivament, allò deixaria de ser Espanya. Per això, insisteixo, la separació resulta l’opció més raonable. La més sincera. L’única.
