El debat sobre la llei d’amnistia a la comissió de Justícia del Congrés va ser tan entretingut com inquietant. Poca sorpresa hi havia, perquè tot estava dat i beneït. Els discursos, tot i que previsibles, dels defensors de la llei van estar prou bé. Intensos, irònics, amb duresa i amb les habituals autojustificacions. La sorpresa va arribar però per part dels nacionalistes espanyols. Bé, són els que m’agrada batejar com els nacionals, integrats formalment en formacions com PP i Vox, tot i que hi hauria més d’un infiltrat -sobretot pel que fa a respecte a la seva percepció de Catalunya- entre algun socialista i algun postcomunista dels que hauria fet desaparèixer Andreu Nin.
Els nacionals van complir amb l’expectativa de l’argumentari dels seus discursos. Era evident el seu posicionament i part de les seves raons per oposar-se a la llei. De fet, aquesta gent no enreda des del 36, tot i que a la incipient democràcia contemporània van anar amb peus de plom no fos cas que algú no es prengués seriosament la farsa de la reconciliació que “nos dimos entre todos”. La restauració borbònica, tot i estar ben lligada, tampoc les tenia totes amb tothom. Després ja van veure que tothom havia combregat amb pedres de molí i des del 1996 es va desbocar la fera amb una col·laboració inversemblant del sobiranisme basc i català.
El Procés (TM) i l’instint de Pedro Sánchez ha fet bellugar algun mil·límetre l’estructura borbònica dels darrers quaranta anys. Un ha fet sortir de la cova bona part del deep-state africanista i l’altre ha fulminat a dos directors del CNI -l’únic president espanyol que ho ha fet-. Només faltava que el president a l’exili, Carles Puigdemont, hagi pactat amb Pedro Sánchez l’amnistia de les barrabassades judicials i administratives que s’han dut a terme contra centenars d’independentistes. Amb l’amnistia, els nacionals han sortit en tromba com si haguessin tornat a perdre Cuba, Filipines i Puerto Rico.
La sessió d’aquest dijous en va ser l’exemple. Els asseguro que hi va haver un moment, que Cuca Gamarra i Javier Ortega Smith, portaveus del PP i Vox respectivament, no van saber què dir. Van acabar les reserves d’insults, improperis, maledicències i mentides. No podien afegir res més, no podien dir res més. De fet, ni podien cridar més. Com a mostra, Gamarra es va acomiadar amb un “el Codi Penal encara és vigent”. Semblava que cridés a files als jutges com en el seu dia, la noblesa hispànica cridava els Terços de Flandes per redreçar la colònia revoltada.
Tots dos es van adonar dimecres que no podien insultar més. Ha arribat el dia que tard o d’hora havia d’arribar. S’han acabat els insults i el poder coercitiu de les tropes togades pot haver quedat amortit amb la llei que s’aprovarà. La següent pregunta és evident. Si els nacionals ja no poden insultar més, quin camí escolliran? Trobo que potser aquesta vegada no n’hi haurà prou amb samarretes de colors.
