Com sempre des de fa més d’un segle, el catalanisme es troba avui atrapat entre dues constatacions difícils de conciliar. Una, que per aconseguir mantenir i incrementar una musculatura nacional forta, cal tenir un poder polític propi que hi estigui compromès. L’altra, que per aconseguir tenir un poder polític propi i eficaç, cal tenir prèviament una musculatura nacional forta. Entenent per musculatura nacional un sentiment de pertinença generalitzat i actiu, que passa per l’assumpció del propi fet nacional i dels seus marcadors –en el cas català, sobretot la llengua i la cultura- i alimentat per un projecte de progrés i benestar per als ciutadans. I entenent per poder polític l’Estat, sobretot, però també qualsevol parcel·la des de les que es puguin dur a terme polítiques actives en favor (o en contra!) de la cultura i el progrés de la nació. Per tant, es pot dir el mateix d’una manera més esquemàtica i simplista: el catalanisme per enfortir la nació necessita l’Estat, però per aconseguir l’Estat necessita una nació forta. Un cercle que pot ser, segons com vagin les coses, viciós o virtuós.
A finals del segle XIX el catalanisme cultural i econòmic es va adonar que necessitava la política institucional per enfortir la nació. Va crear partits, es va presentar a eleccions i va ocupar parcel·les de poder. Ho ha anat fent fins avui mateix, d’una manera creixent, en part perquè el poder polític té més instruments per enfortir o afeblir la musculatura de la nació que fa un segle. I en part perquè ha anat prenent consciència d’allò que Joan Fuster va transformar en un aforisme brillant: la política que no facis tu la faran contra tu. La Mancomunitat, la Generalitat republicana i la Generalitat recuperada –i molt i molts ajuntaments i diputacions- han aprofitat totes les escletxes i el poder polític que gestionaven per incrementar la musculatura nacional i contrapesar quan han pogut els intents dels poders espanyols d’afeblir-la. Sempre han considerat que aquestes parcel·les de poder eren insuficients, menys de les que es volien, però que permetien reforçar la musculatura nacional per intentar ampliar-les. Quan no s’ha tingut aquestes parcel·les de poder, la societat civil ha estat qui s’ha carregat damunt les espatlles el manteniment d’aquesta musculatura, enyorant i desitjant la companyia institucional, però sabent que també la societat té eines per fer-ho i que han estat essencials.
Però en alguns moments la constatació que cal poder polític per mantenir la nació s’ha convertit en un miratge perillós: posem tots els esforços en aconseguir l‘Estat i llavors serà l’Estat el que muscularà la nació. Oblidem provisionalment la nació, per buscar l’Estat. Quan el tinguem ja ens solucionarà el problema. No parlo ja del fracàs –per mi previsible- d’un suposat independentisme no nacionalista, que no necessitaria la nació, i a la que, per tant, li importaria poc la seva pèrdua de musculatura. Sense nació, l’Estat és només una gestoria. El problema és considerar que el manteniment de la nació demana tan sols acció institucional i política des del poder, no demana també compromís personal una societat civil sòlida, una societat activa i compromesa, i esperar només una hipotètica redempció futura. Mentre corrent darrere l’Estat, la nació s’aprima.
A això s’hi ha afegit d’una manera prou clara, darrerament, la segona constatació. Cal l’Estat per salvar la nació. Però cal la nació per aconseguir l’Estat. Només el fonament d’una consciència nacional sòlida -vinculada amb el manteniment de la identitat i amb l’oferta de progrés econòmic i benestar- permet incrementar el poder polític, fer salts endavant. Cal tenir la nació musculada per aconseguir més poder, especialment per tenir Estat. Però ja sabem també que cal tenir Estat per muscular la nació. És un cercle que es retroalimenta. Viciós o virtuós? Depèn. Pot ser un cercle viciós. Ara venen anys difícils pel que fa al manteniment d’un poder polític catalanista. No és igual tenir o no tenir l’Ajuntament de Barcelona. No és igual que les Balears i el País Valencià (ja en el present) o Catalunya en un futur tinguin un govern comprensiu amb la pròpia llengua que un govern hostil o indiferent que la combat o la menysté.
Tant si a Espanya va cap a un xoc de blocs com si –com em temo- va cap a un gran pacte d’Estat per afeblir el catalanisme, el front institucional està molt amenaçat. Si a partir d’això la pèrdua d’eines polítiques per conservar-la acaba afeblint la musculatura nacional, l’escala farà baixada: cada vegada menys poder i cada vegada menys musculatura. En canvi, si s’aprofiten totes les eines d’una societat civil mobilitzada i conscient i les poques o moltes que poden donar les parcel·les de poder polític gestionades pel catalanisme, si la societat i les institucions aconsegueixen que hi hagi més nació, més llengua, més progrés, més benestar, a més musculatura nacional, més demanda hi haurà de noves parcel·les de poder. I més possibilitats d’assolir-les. L’escala pujaria. Em temo que aquesta escala és molt més ràpida de baixar que no pas de pujar. Però l’esperança és que el catalanisme l’ha pujat al llarg de la història en circumstàncies més difícils que les actuals.
9
1
