Unes eleccions no són un plebiscit. La diferència és que en unes eleccions tens unes quantes paperetes entre les quals pots triar, mentre en un plebiscit només en tens dues, la del sí i la del no. Ara en determinades circumstàncies qualsevol elecció pot esdevenir de fet un plebiscit. No pas perquè ho proclamin solemnement els partits que s’hi presenten: els partits poden cantar missa, si la gent no s’ho creu. Són els electors els que les poden llegir com un plebiscit. Tots els electors o una part prou important dels electors. Solen ser circumstàncies excepcionals, molt polaritzades.
El gruix de l’electorat independentista va considerar que eren plebiscitàries les eleccions catalanes del 2015, fins al punt que va generar una candidatura plebiscitàries en el nom: Junts pel Sí. Una part de l’independentisme, la CUP, no les va voler llegir com a plebiscitàries, i va presentar una candidatura pròpia, entenent que hi havia altres matisos més enllà del sí o el no a la independència. Junts pel Sí, que les volia plebiscitàries, no va tenir la majoria absoluta que necessitava per poder fer aquesta lectura.
En les eleccions catalanes del 2017 la part de l’electorat que les va llegir com a plebiscitàries va ser el contrari a la independència: per això es va concentrar en una sola opció, Ciutadans, convertida en la pràctica en un Junts pel No, encara que no es digués així. Fins al munt que després de ser la força més votada en aquella ocasió gràcies a la lògica plebiscitària que va aplicar una part de l’electorat va entrar posteriorment en una reculada que els pot fer desaparèixer de l’escenari polític. En tots dos casos, per tant, una part rellevant de l’electorat va voler llegir les eleccions com un plebiscit i triar la papereta d’una determinada candidatura com si triés un sí o un no.
Les eleccions municipals provoquen d’una manera molt especial la seva lectura com un plebiscit. Només excepcionalment en termes de política general: les d’abril del 1931 van actuar com un plebiscit sobre la monarquia, on les candidatures republicanes en van tenir prou guanyant a les grans ciutats per guanyar aquell referèndum no convocat, però que els ciutadans havien llegit com a tal. En els darrers anys d’efervescència de la política catalana, també les eleccions municipals –tot i que menys que qualsevol altra elecció, incloses les espanyoles o les europees- han estat tenyides del plebiscit sobre la independència. Però de sempre les eleccions municipals tendeixen a ser un plebiscit sobre l’alcalde vigent.
Els Ajuntaments són probablement l’administració més presidencialista de totes. Si les alcaldies les ocupen personalitats fortes, d’aquelles que polaritzen, en molts caos les eleccions municipals acaben sent un plebiscit sobre si aquests alcaldes continuen o se’ls treu. Potser en llocs amb perfils menys marcats a les alcaldies o amb dinàmiques polítiques locals més tènues això és menys rellevant. Però en molts casos les municipals són a moltes ciutats i pobles un sí o un no a l’alcalde que hi havia. I això explica que molt sovint es produeixin a posteriori pactes locals mancats de tota lògica política general, però que tenen una lògica local molt potent: treure el que hi havia fins llavors.
Aquestes pròximes eleccions municipals seran plebiscitàries a molts llocs de Catalunya. Alcalde sí o alcalde no. Tant com sempre o més que mai. I ho seran ben segur, per a molts electors, a Barcelona. Un plebiscit sobre Ada Colau, que polaritza d’una manera molt evident l’electorat. Més ara que fa quatre anys. Si els electors barcelonins llegeixen, com segur que molts ho faran, les municipals com un plebiscit sobre Ada Colau, això afavoreix a la mateixa alcaldessa actual i a Xavier Trias. Votar sí és votar Comuns i votar no és votar Trias. I aquesta lògica plebiscitària perjudica Collboni i Maragall: l’elector que ha triat aquesta lògica no acaba de saber, si agafa aquestes paperetes, si està votant sí o està votant no. Certament, aquests candidats poden suggerir als electors que les eleccions no són plebiscitàries o que són un plebiscit sobre una altra cosa. Falta que els electors els creguin. Els electors que fa quatre anys van votar Valls pensant que votaven no a Colau es van trobar que de fet estaven votant no a la independència (i sí a Ada Colau). Però fa l’efecte que aquesta vegada les municipals a Barcelona seran per a molts electors un plebiscit Colau sí, Colau no. I passarà el mateix, canviant el nom i fins i tot les sigles, a molts altres llocs de Catalunya.
Però tornem al començament: les municipals, com qualsevol altra elecció, no es converteixen en un plebiscit quan ho proclamen els partits, a la mida dels seus interessos i necessitats. S’hi converteixen quan els ciutadans les llegeixen i les volen així. I decideixen votar pensant com si votessin en un plebiscit. Els partits proposen, els electors disposen.
9
5
