Aquesta setmana entrant farà cinquanta anys de la mort del general Franco. Un militar espanyol i exemplar de l’època hauria d’haver mort al camp de batalla, enmig d’alguna gesta més o menys sonada. Amagat com una rata o bramant a pit descobert. No hi va haver sort. Després d’haver perpetrat una de les carnisseries internes més cruels de la història peninsular, Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la Gracia de Dios –segons sentenciaven les monedes d’una pesseta o més– va rebentar al llit amb quaranta anys de dictadura acumulada. Rebentar és el verb més ajustat al cas, perquè els seus acòlits li van allargar l’existència, intubat i perforat, per mirar d’arribar a final de mes sense el gran sotrac. Qui mòmia passa hipoteca empeny.
Franco, que es proclamava invicte, va voler morir matant els seus victis preferits, aquells que el combatien amb més contundència. I unes setmanes abans de desaparèixer físicament encara se’n va endur uns quants per davant. L’únic dictador que va esmunyir-se a la derrota del feixisme i del nazisme –duce, führer i caudillo– va deixar al darrere un regueró de sang.
Des de juliol de 1936 fins a novembre de 1975 el colp d’estat del general traïdor, la guerra i les dècades de dictadura van sembrar la por i la mort. Sobre la por i sobre la mort es va bastir un règim que des dels anys seixanta va ser prou hàbil per passar de l’economia de subsistència a la del cotxet i el xaletet. Agrade o no agrade, al final de la dictadura Franco havia recuperat unes classes mitjanes, devastades arran de l’enfrontament bèl·lic, que li van agrair l’encert i la complicitat.
Aquesta classes mitjanes –escampades i generalitzades per tot l’Estat amb les excepcions de Catalunya i el País Basc– expliquen que el franquisme anara més enllà de militars, policies, funcionaris, carlins, nacionalcatòlics, porters, estanquers, taxistes, loteros o falangistes. Se sentien franquistes, també, oficinistes, advocats, floristes, botiguers, arquitectes o pastissers. És a dir, moltíssims d’aquells que, d’una manera o d’altra, pel cap o per la cua, se sentien beneficiats pels 25 años de paz i, sobretot, pels planes de desarrollo que els tecnòcrates de l’OPUS van anar desplegant. Hi havia molta trampa i hi havia molt de cartró, però l’Espanya del milagro económico va desenvolupar unes capes humanes afectes al general i al seu règim que ja no eren les milícies auxiliars del 36.
Com a tots els rius, hi havia tota mena de brossa, afecta i desafecta a Franco, però qui es pense ara que l’antifranquisme era majoritari al final de la dictadura s’enganya ben enganyat. La reforma i la transició no s’expliquen només pel poder de l’aparell de l’Estat i la feblesa de l’oposició menys intransigent amb el règim. Hi havia igualment una realitat al carrer que s’identificava amb el general perquè se sentia beneficiada amb els seus logros.
El neofalangisme actual –tan arrelat a VOX i també al PP– no és només conseqüència d’un retorn del passat malinterpretat com en altres punts del continent. Hi ha hagut una línia de continuïtat que s’estén des dels seixanta fins ara mateix. Una línia de panxacontents franquistes d’una agressivitat variable. Des dels més bèsties fins als més calmats. Tots, però, suporten la democràcia com una pallola inevitable o la combaten amb una ira desbocada.
Aquesta és la gent que fa por. No tanta com el general del front, dels camps de concentració, de les presons, de les tortures, dels afusellaments, del menyspreu per la gent que deia servir i que el legitimaven o no. Franco era un cínic sanguinari. Un carnisser pragmàtic. Un botabasses homicida. Un pistoler reaccionari que va saber allargar-se en el temps i embrutar més que ningú la història. Això és imitable. Però els que ara formen la confraria neofranquista poden fer molt de mal –de fet, fan molt de mal– allà on arriben a governar. Allà on guanyen assolen la terra.
Caldria destriar els seus devots fervorosos actuals entre aquells que saben què propugnen i els idiotes despistats. S’hauria de mirar de recuperar els segons, perquè almenys la tropa no siga tan copiosa. I l’única manera de fer-ho és amb la informació. En uns temps tan volubles, tan superficials, tan imbècils, tan perillosos i tan efervescents, això es fa difícil. Aquestes setmanes l’efemèride de la mort del dictador no ha estat aprofitada com calia per explicar-ne la maldat. No se n’ha parlat prou, de Franco i del franquisme. I això és un error. Perquè mort el gos, encara supura la ràbia.
