L’arrenglerament de l’ANC amb l’estratègia de Junts és tan clara com la proclama que ha fet recentment el Secretariat de l’Assemblea en la seva recent reunió presencial a Valls; de fet, la recepta proposada pels de Lluís Llach és la que de manera més o menys explícita havia fet córrer uns dies abans el cercle polític més proper a Puigdemont: una homogeneïtzació de les demandes de tots els partits independentistes (excepte Aliança Catalana, barrera, per cert, de la que en un futur pròxim potser s’hauran de penedir) Perquè l’escenari de repetició electoral a qui més convé és a Junts, i les dades que ha publicat el CEO sobre la intenció de vot no el contradiuen en situar de nou Illa com a força més votada, ja que en elles no es contempla aquest escenari d’unitat que els militants independentistes han demanat un cop i un altre com a part de la solució a l’actual desfeta del moviment per la independència.
L’aposta ANC que crida també a altres entitats independentistes a sumar-s’hi i que no parla explícitament de candidatura unitària, però sí de programa compartit, proposa la denominació d'”Entesa per la República” i un pacte irreal. Perquè a la vegada es parla de proposar al Congrés dels Diputats una reforma constitucional per encabir el dret a l’autodeterminació a la Constitució i, per al cas força versemblant de no aconseguir-ho, crida a una massiva desobediència civil que forci les estructures estatals a acceptar les demandes independentistes. Una proposta on, per cert, s’aprecia la sintonia entre la república somiada pels independentistes i aquell escenari republicà pel qual cada vegada hem vist el PSOE de Pedro Sánchez més còmode, sigui per convicció o per necessitat, però en tot cas en una deriva que posa en perill l’existència de l’Espanya que governa.
