El dia abans de la cerimònia dels Oscar, Lídia Heredia entrevista Nando Parrado, un dels dos supervivents de la tragèdia dels Andes que va caminar deu dies des del lloc de l’accident fins a les primeres terres poblades de Xile on providencialment van trobar les persones que van donar notícia de què estaven vius. Diu Parrado que “Jota”, Juan Antonio Bayona, ha aconseguit amb la seva pel·lícula, La societat de la neu, el miracle de la reconciliació entre els familiars dels qui va morir a la muntanya i els que hi van sobreviure. I és comprensible: la seva poètica dissecció de la tragèdia, dels motius de cadascuna de les decisions, de la importància que hi van tenir els que no van tornar, simbolitzats en Turcatti, qui assumeix el rol de narrador transcendent i motor després de mort de l’última i decisiva expedició de Parrado i Roberto Canessa, ha aconseguit, literalment, “l’impossible”, molt més impossible que en la seva pel·lícula del mateix títol, perquè, com el mateix Bayona va admetre, és aquesta història miraculosa i no l’altra, la primera que va voler traslladar a la pantalla.
Què te aquesta història d’extraordinari? Quasi bé tot, fins i tot l’accident que la provoca. També les qualitats que aconsegueix extreure de cadascun dels membres del que més que una societat de la neu és sense dubte una comunitat: creients pràcticament tots ells, la pel·lícula evita recrear-se en aquest fet que convertí el necessari exercici d’antropofàgia en una comunió rediviva i que fins i tot en aquells que, com Turcatti, més renuents foren a practicar-la, va acabar significant el reconeixement de tots plegats d’una veritat sagrada: que la vida no és tant un dret com una responsabilitat encomanada, i que n’hem de retre comptes.
És evident, suposo, com m’agradaria que Bayona, el director anti-divo, tornés a casa amb l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, conscient com soc que la batalla amb La zona d’interès és desigual (menys potser des del conflicte a Gaza). I no tant, que també, pel fet que sigui català (fa uns anys els mateixos que ara l’alaben haurien dit que no era cinema català, perquè no s’ha fet en llengua catalana). El més important transcendeix qualsevol territori, és universal, com tot el que fa etern el setè art. Així com en Lo impossible una voluntat hercúlia (el misteri de la Providència) per reintegrar una família va fer possible l’inversemblant, que les cinc persones que en formaven part tornessin a estar juntes, en la nova gesta impossible succeeix quelcom semblant.
L’humà enfrontat a la força immensa i irresistible de la natura és capaç, però, de superar l’adversitat per la solidària comunitat creada. Com la Comunitat de l’anell en la trilogia de Tolkien, cadascú és imprescindible i el lideratge pot anar més enllà de la presència física. En les dues versions de la història de l’accident una frase d’un difunt, que ja en vida ha estat capaç de repartir tasques i ordenar el col·lectiu, és l’espoleta per a una decisió crucial, la de sortir a l’encontre de l’oportunitat de salvar-se. Com una mena de motor espiritual per a les cames de Parrado i Canessa, descrita la gesta impossible de manera magistral per un Bayona en estat de gràcia (ha provocat fins i tot els comentaris dels experts sobre l’al·lucinant resolució de la història), Turcatti és, per aquesta raó, la veu del narrador omniscient, ja en el més enllà, ja contemplant amorosament com pot ser de gran la humanitat quan recorda a imatge de Qui ha estat creada. Guanyi o no, Bayona ja ha guanyat, però ens encantaria que a més pugés a rebre l’estatueta, a poder ser amb la resta dels nostres nominats. No és impossible. Ah, i gràcies sempre a Pablo Vierci.
