Les mobilitzacions del passat 8 de març van deixar conclusions interessants. Es constata un reforçament públic del moviment feminista quant a participació i intensitat. Ara bé, la potència de les imatges o l’èxit de les convocatòries no ens haurien de confondre. Hi havia quelcom que va malament, un punt inquiet de catarsi en l’ambient, un cert aire de frustració col·lectiva, una certa sensació de retrocés en fites que semblaven sòlides.
De fet, la participació institucional i l’adhesió de diverses empreses multinacionals en la diada feminista, dels cops de colze per sortir amb el lila a les fotografies, més enllà de l’exercici pinkwashing, representa un símptoma de banalització, no tant del feminisme en si mateix, com pel que fa a l’acceptació d’un sistema fonamentat en l’accentuació de les desigualtats. I és per això que en aquesta dinàmica, les dones, encara que també les classes treballadores, els infants, els vells, els pobres, tot aquell que té molt a perdre en un sistema dissenyat segons la matriu del darwinisme social, les perspectives de futur (i de present) resultin més negatives que ara fa unes dècades.
Probablement seré polèmic. Amb el suport institucional i de l’establishment al moviment feminista (o a l’ecologisme, o a l’agenda 2030 de sostenibilitat, o a qualsevol altra causa convenientment desconflictivitzada) hi ha la construcció d’una nova “correcció política”. O, explicat d’una manera, des d’un punt teòric, el discurs sobre el feminisme, la sostenibilitat, la igualtat de gènere es converteixen en doctrina oficial des de l’àmbit del discurs polític, mentre que la situació de les dones recula globalment, de manera paral·lela a l’eixamplament generalitzat de les desigualtats. I resulta paradoxal que hi hagi una certa sensació de bombolla, amb lleis de paritat, o enduriment del Codi Penal sobre les qüestions relatives a les agressions sexuals. Ara bé, i com hem comprovat amb la matussera reforma impulsada per la ministra d’igualtat, amb efectes legals contraris als perseguits, o amb cert ambient de pànics sexuals, més enllà d’una certa bombolla occidental de dones de classe mitjana amb estudis universitaris i de mitjana edat, sembla més aviat que les coses vagin a pitjor.
Perquè, enfront de la correcció política i els discursos oficials, estem assistim a una mena de “momentum” reaccionari, en què la situació de les dones és una manifestació més, probablement punta de l’iceberg, respecte a qüestionaments de valors bàsics. En el moment en què el feminisme acaba com a part de la correcció política, els més joves, els adolescents que no es miren els mitjans convencionals, i amarats de la cultura individualista que els hem ofert com a part de l’escala de valors reals, fan més cas d’influencers reaccionaris que plantegen actituds hostils en contra de la llibertat sexual o la igualtat de gènere. Podríem parlar del moviment “incel”, un fenomen interessant de misogínia entre els perdedors en un mercat sexual cada vegada més exigent i restrictiu. Podríem parlar d’una nova pornografia que planteja una mena de relació sexual que s’acosta perillosament a la barbàrie estètica de serials falsament històrics com els víkings o els bàrbars, en què les dones apareixen com a botí de guerra i es normalitza el maltractament. Podríem parlar de l’exaltació de la força i la submissió de la feblesa. Podríem parlar de moltes altres coses que, en el fons no resulten més que l’aplicació en matèria de sexualitat dels principis generals d’una economia de mercat fonamentada en desigualtats creixentment còsmiques, en què el guanyador s’ho emporta tot. En el fons, estem assistint a una mena de “sexualitat desregulada”, que resulta la conseqüència lògica d’una economia fonamentada en la competència ferotge i la desregulació més nihilista possible. O, si ho prefereixen explicar-ho en altres termes, l’esquerra ha frisat tota la vida per l’amor lliure i s’ha trobat amb una sexualitat liberalitzada, a la manera d’un mercat afectiu marcat per la volatilitat.
Una altra de les conclusions d’aquest nou feminisme que surt al carrer el 8 de març és certa sensació d’incoherència. Provinent de l’ambient de les universitats nord-americanes i la seva cultura de la cancel·lació, hi ha una pressió creixent, amb un punt d’hostilitat, contra els homes blancs, de mitjana edat i de classe mitjana com a exponents del mal del masclisme. Hi ha un punt de ressentiment no tant pel que fan com pel que són. I, paradoxalment, és aquest el col·lectiu que més ha evolucionat respecte a certes concepcions patriarcals lligades a les famílies convencionals. Són els homes blancs heterosexuals de classe mitjana qui més ha modificat els seus comportaments quotidians en la direcció de l’equitat. Per contra, és precisament aquest estrat el que, estadísticament, menys delictes de caràcter sexual o de violència de gènere registra, tal com exposen les dades oficials dels Mossos d’Esquadra. No és freqüent, d’altra banda, que aquest moviment feminista tan dur amb una part de la societat, alci massa la veu davant d’una epidèmia de matrimonis forçats (que més que doblen els assassinats masclistes) o la pressió comunitària a la qual són sotmeses centenars de milers de dones per part de determinades comunitats religioses que restringeixen d’una manera medieval els seus drets civils i les seves llibertats personals.
Precisament aquesta incoherència és el que fa que es registri una mena de nou reaccionarisme social cada vegada més intens. Qualsevol assistent social, qualsevol tutor d’ESO podria explicar històries terribles sobre el capteniment cada vegada més patriarcal, masclista i reaccionari que es respira entre les generacions més joves. No cal ser un expert en semiòtica per entendre que les lletres de rap, rap, reggaeton, i altres músiques que solen estar al top de reproduccions de Spotify envien uns missatges que proposen una escala de valors inquietants. Òbviament, també els homes blancs de mitjana edat, de classe mitjana que se senten maltractats per aquesta mena de nova ortodòxia política estan fent un tomb en els valors, especialment si són qüestionats en la seva identitat, o si es pretén “deconstruir” la seva masculinitat. La cosa ja es va registrar a mitjans de la dècada passada quan les eleccions de 2016 van portar Trump a la presidència dels Estats Units. I fenòmens com els de l’incel també són mostres d’aquest ressentiment en aquesta permanent, i un punt d’absurda, guerra de sexes.
En aquest mateix moment estan sorgint un seguit de pensadors conservadors que precisament s’alcen contra aquesta correcció política i discursos oficials. Podríem parlar de Jordan Peterson o Christopher Rufo, als Estats Units, Diego Fusaro a Itàlia o Agustín Laje a Espanya i Argentina. No són pas uns indocumentats. Ja fa mesos que explico que els conservadors estan cursant estudis de filosofia, mentre que bona part de la intel·lectualitat progressista semblen haver abandonat pensadors com Marx per entrar en una dinàmica entre Paulo Coelho i el cumbaisme més ingenu. Mentre els primers van elaborant un pensament profund, els segons sublimen certa tendència religiosa en una mena de New Age – Hare Krishna en què la fe resulta més determinant que la dialèctica. En altres paraules, que els sectors més conservadors han desfermat una guerra ideològica i l’estan guanyant. I no és pas una sorpresa. En un llibre recent sobre les revolucions, l’historiador italià Enzo Traverso ens recorda que tradicionalment, els pensadors més conservadors han tingut històricament la paella pel mànec, mentre que el progressisme intel·lectual ha representat un breu lapse de temps que podríem establir entre la dècada de 1950 i la caiguda del mur de Berlín, on el resistencialisme i la frustració no aconsegueixen revertir aquesta dinàmica negativa en el camp de les idees.
Estem vivim una mena de “momentum” reaccionari. Hi ha valors en disputa la clau dels quals es fonamenten en la batalla entre la igualtat i la desigualtat. I aquesta batalla no necessàriament s’expressa en les mobilitzacions, per molt catàrquiques que ens semblin, sinó en el dia a dia, i també en l’àmbit de les idees. I aquí l’esquerra pot perdre per incompareixença.
9
5
