Constatem, una vegada més, que en els cenacles i tertúlies de Madrid es té molt poca idea del que ocorre de veritat a la política catalana. I així, llegeixo en els periòdics madrilenys coses dispars, la major part de les quals, ho confesso, soc incapaç de confirmar (o desmentir). Com que Puigdemont podria plantar-se en les sessions del congrés, a Calella, la qual cosa suposaria la seva detenció i el consegüent embolic politicojudicial, precisament quan el govern central intensifica les negociacions amb Junts tractant d’induir a aquest partit a què concedeixi els seus set vots en la cambra baixa del Parlament espanyol i així pugui Pedro Sánchez aprovar els seus pressupostos generals de l’Estat. És una hipòtesi, aquesta de la presència física de Puigdemont en terres catalanes, de la qual, després de consultar-la amb fonts que diuen que saben, dubto. Però el fet que les forces de seguretat estiguin molt atentes al que passi mostra, en tot cas, el grau de distracció que es manté en el govern central sobre els plans de l’escapolit’, el seu entorn i les seves circumstàncies.
Per cert, que algun mitjà, per ploma generalment informada, com la del periodista Juan Fernández Miranda, es despenjava aquest dijous amb la informació que és el mateix expresident José Luis Rodríguez Zapatero qui, més que el ‘número tres’ del PSOE, Santos Cerdán, negocia a Waterloo amb Puigdemont. Almenys, les fonts de la seu socialista madrilenya, al carrer Ferraz, es diuen incapaços de desmentir el que publica el diari ABC. I llavors què significa que sigui ni més ni menys que Zapatero, l’home de les ‘negociacions secretes i d’altura’ de Pedro Sánchez, qui tracta d’aconseguir el ‘sí’ de Puigdemont als Pressupostos, un ‘sí’ que significaria garantir la continuïtat de Sánchez a la Moncloa?
Perquè significa que tota la prioritat es posa en aquestes converses amb Waterloo o amb Ginebra, no ben assumides per l’opinió pública no catalana; Zapatero, des del seu èxit per a aconseguir el cessament de l’activitat terrorista d’ETA, passa per ser un bon negociador, flexible, convincent, mentre que Santos Cerdán, atabalat pels refluxos del cas Koldo, és ara una figura qüestionada. Cert que les gestions de Zapatero amb el veneçolà Maduro no agraden a la major part de la ciutadania, però la veritat és que, en realitat, gairebé ningú sap què és el que està fent exactament Zapatero amb els seus interlocutors bolivarians a Caracas, com ningú sap gran cosa de les seves altres activitats públiques o privades. Excepte, això sí, que té un gran ascendent sobre el principal inquilí de la Moncloa.
Els mitjans madrilenys, d’altra banda, és cert que aquest dijous concedien escàs interès, més enllà dels rumors citats, al desenvolupament del congrés de Junts aquest cap de setmana: l’interès per qui vagi a ocupar els llocs de màxima responsabilitat en aquest partit, al marge que Puigdemont es converteixi formalment en el seu dirigent oficial i indiscutible, apassiona poc un Madrid absort en els casos de corrupció que afecten l’exmà dreta de Sánchez José Luis Ábalos o en els revessos judicials que cull l’esposa de Pedro Sánchez. Catalunya continua sent l’assignatura pendent en aquests cenacles i tertúlies madrilenyes on es forgen les operacions ‘conspiranoiques’ més inversemblants i impossibles, i on sol mirar-se al dit que assenyala a la lluna molt més que a la lluna mateixa.
Però, clar, els que de veritat saben estan molt més atents que els mitjans a tot el que pugui ocórrer a Calella, coincidint amb els fastos a Oviedo dels premis Princesa d’Astúries en els quals Joan Manuel Serrat es convertirà en la figura indiscutida i indiscutible: per a mi que els titulars dels mitjans madrilenys i nacionals en les pròximes hores estaran més centrats en el que digui Leonor de Borbó en ‘els seus’ premis que en el que digui, posem, Josep Rull a Catalunya. Un clar desenfoue en la primacia de l’important, perquè consta que a la Moncloa no les tenen totes respecte al necessari ‘sí’ de Junts als pressupostos generals de l’Estat, sense l’aprovació del qual es faria una mica més difícil la permanència de Pedro Sánchez en la Moncloa, almenys sense convocar unes noves eleccions anticipades.
Així que Puigdemont, i els senyals que emeti aquest cap de setmana des de Waterloo (o des d’on sigui) torna a ser l’àrbitre de la situació, si és que havia deixat de ser-ho en algun moment. I ja se sap que la seva ‘delegada a Madrid’, és a dir, Míriam Nogueras, continua posant condicions –ara el ‘impuestazo’ a les elèctriques—per a donar els set vots a les Corts a la pervivència política de Sánchez. Ni més ni menys que això: tenir agarrada a la Moncloa pels mateixos, com va dient algun representant de Junts pels passadissos parlamentaris madrilenys. I aquest cap de setmana, molt atenta a què ocorri (o no) a Calella, la Moncloa confia a tenir noves pistes sobre el qual serà ‘el seu’ futur. Bé, la Moncloa i tots nosaltres, clar.
