En aquest racó de món, les mocions de censura són “constructives”: això vol dir que, quan es vol fer caure un govern, legalment no està permès retirar la confiança a un president si no hi ha prèviament un candidat alternatiu amb majoria. Vol dir que no es poden guanyar mocions de censura per a crear buits de poder, o per anar a eleccions, sinó que s’ha de tenir un candidat alternatiu viable o bé, en cas contrari, la moció es perd. Junts no ha plantejat cap moció de censura contra Aragonès (encara), ni tampoc li pertocava plantejar cap qüestió de confiança (només podia proposar-la al president), però sí que necessita, crec, fer-se una moció de censura a si mateixa: és a dir, quina és l’alternativa viable que Junts es planteja i ens planteja?
“No podíem continuar així”. D’acord. Hi havia moltes raons per a retirar la confiança a un govern sense rumb, sense credibilitat, fracassat en quasi totes les idees (els Jocs Olímpics d’Hivern, la tercera pista, però també els horaris escolars, o les energies renovables, o d’una manera clamorosa i imperdonable la protecció del català a les escoles). Moltes raons, en efecte, i de gruix. D’entrada, cap full de ruta creïble cap a la independència o cap a res que ens hi pugui acostar, ni tan sols una taula de diàleg que, si bé com a mínim és un relat a què ERC es pot agafar, ho admeto, és un relat prim i avorrit i de final ben previsible. És a dir, una clamorosa presa de pèl. Però… i Junts? Més enllà de totes aquestes raons, més que justificades, on és la part constructiva de la seva proposta? El repte està en explicar-la i en oferir-la i, ja que no s’ha pogut explicar de forma ràpida i immediata (i crec que això pot passar factura a la formació), encara té alguns mesos per demostrar que té una idea. Per dir-nos què pensa, què proposa, quin model de país el diferencia del govern actual. De fet això que dic, que és una crítica, és també tota una oportunitat un cop surts del govern: fora del govern, tens més marge (tens tot el marge) per crear un perfil. El problema és que no poden trigar massa.
Caldrà definir quin és el model social que planteja Junts (si és que es vol diferenciar) en molts aspectes: per exemple, impost de successions, sí o no i com? Transició ecològica, de quina manera que no estigui fent el govern actualment? Col·laboració publicoprivada, a capa i espasa, o es pot permetre que la dèria republicana contra l’escola concertada (o la sanitat concertada) acabi imposant-se? Desnonaments sí, no, i quan, i com? Com s’afavoreix el dinamisme econòmic mantenint la sensibilitat social i la despesa necessària en moments de pobresa creixent? De debò cal prohibir fumar a les terrasses i dins dels cotxes (aquesta ja la responc jo, que no sóc fumador: ni parlar-ne)? En moltes d’aquestes qüestions Junts té una ocasió daurada en les municipals, on per exemple a Barcelona es pot presentar com l’únic grup amb opcions de govern que s’ha mantingut votant en contra de tots els pressupostos de Colau. No ho poden dir ni ERC, ni el PSC. Però més enllà de les municipals, on veurem si Junts decideix ser alguna cosa o no ser res, hi ha evidentment el tema nacional. Que és d’on més plora de criatura. I on més s’espera una proposta.
Quin és el pla? Quina alternativa es dona a l’estratègia de la taula de diàleg? I quin lideratge es proposa? En quin moment ens trobem dins del mapa estratègic de Junts en aquesta qüestió? Més enllà de deixar que ERC s’estavelli contra el màgic follet del federalisme, té Junts un plantejament més immediat, o més gradualista, tant se val? Quina part d’il·lusió i quina part de realisme hi vol posar? Ah, i això també val per a les llistes alternatives o cíviques que es van covant, com a idea, per als cansats dels partits actuals: el desconcert i el desgavell en totes elles és, encara, monumental. Creguin-me. La qual cosa va portant a poc a poc cap a la desmotivació, l’escepticisme, el cinisme, la crítica destructiva i sistemàtica i, finalment, l’abandonament.
Una reflexió: tenir un pla únic cap a la independència no és necessari per a guanyar eleccions. De fet, cap partit independentista les ha guanyades mostrant un pla explícit o, almenys, que hagi estat finalment el pla executat. Com que aquest procés demana poder anar-se adaptant a cada circumstància, és lògic presentar un pla en forma d’arbre on es contemplin també els factors que no depenen de tu. O bé admetre un gradualisme que, lluny del proposat per ERC o els Comuns o el PSOE, posi l’eix de tota iniciativa en el Parlament de Catalunya i no al Congrés dels Diputats. Ara que Junts ha decidit marxar d’un govern gris i ineficaç, li pertoca definir què significa eficàcia segons el seu punt de vista. Sense por. L’alternativa a això significaria alguna cosa molt pitjor que guanyar o perdre una cursa electoral: significaria deixar d’existir. I això és exactament el que et pot passar quan no ets capaç de guanyar la teva pròpia moció de censura.