En pocs dies de diferència, Mònica Terribas i Rosa Cullell, directora de TV3 i directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), respectivament, han comparegut davant la comissió de control parlamentari per respondre preguntes d’ERC i de CiU sobre un seguit d’incongruències informatives per part de les emissores de la Generalitat i també sobre la seva flagrant espanyolització. Carmel Mòdol, portaveu d’ERC, ha preguntat a la senyora Terribas la raó del menyspreu dels serveis informatius de TV3 pels viatges del conseller de Governació, Jordi Ausàs, al Quebec, i del d’Universitats, Josep Huguet, a la Xina, i la resposta que n’ha rebut ha estat que es va considerar “irrellevant” el primer cas i que el segon “va coincidir amb les vacances” a banda que “el corresponsal a la Xina ja portava un nivell de cobertura molt ampli dels Jocs Olímpics”. Deixant de banda que els contactes entre Catalunya i Quebec provoquen un notori rebuig en una mentalitat hispanocèntrica com la de Rosa Marqueta, directora d’informatius, fins al punt de rebutjar les imatges de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) que cobria el viatge i de la qual TV3 n’és clienta, és vergonyós que en el cas xinès es gosi recórrer als “Jocs Olímpics” i a les “vacances” com a excusa per no informar d’una notícia que afecta directament Catalunya. Paradoxalment, TV3 no para de recordar-nos el viatge que José Montilla farà al Japó dintre d’un mes i que, aquest sí, gaudirà d’un gran desplegament mediàtic. Però encara és més paradoxal que Terribas consideri “irrellevants” les denúncies sobre l’espanyolització de l’emissora, quan Mòdol li retreu que “l’escaleta del Telenotícies està plena de coses que, des d’un punt de vista català, són anecdòtiques”. És fàcil d’entendre, malgrat tot. Si la senyora Terribas s’hagués proposat fer de Televisió de Catalunya una cadena catalanocèntrica avui no en seria la directora.
Quant a la pregunta del diputat de CiU, Jordi Cuminal, sobre la despesa del desplegament informatiu per cobrir les eleccions dels Estats Units, Rosa Cullell ha contestat que TV3 va destacar dotze persones i Catalunya Ràdio vuit. Tanmateix, no n’ha dit el cost. S’ha limitat a justificar-lo basant-se en les felicitacions que li van adreçar els parlamentaris per la feina feta. Com si fer-ho bé fos un mèrit en lloc d’un deure. El provincianisme ja té aquestes coses. Creu que el cosmopolitisme consisteix a enlluernar-se amb tot el que ve de fora en detriment del que ve de dins. Per això considera més important parlar-nos de Barack Obama i de John McCain que no pas de l’homenatge a Xirinacs que s’està celebrant aquella mateixa nit al Palau de la Música Catalana. I per això també necessita traslladar vint persones als Estats Units per dir-nos el mateix que ens podrien haver dit sense moure’s de Catalunya. D’aquesta despesa, Joan Saura, el vigilant dels cotxes oficials del Parlament, no en diu res.
Tanmateix, el millor exemple d’autoodi ens el va oferir el programa El matí de Catalunya Ràdio, el passat 24 d’octubre, quan ens va recomanar d’anar a veure l’obra teatral Yo soy mi propia mujer, interpretada per Julio Chávez, a Madrid. “És una mica lluny”, van dir, “però val la pena”. Ves per on, aquesta obra, que en català es diu Jo sóc la meva dona, s’està representant en la nostra llengua a la sala Villarroel de Barcelona dirigida per Marta Angelat i protagonitzada per Joel Joan. El més galdós, però, és que mentre Catalunya Ràdio ens recomanava de fer 600 quilòmetres per anar a veure Yo soy mi propia mujer, Joel Joan era als estudis de l’emissora esperant ser entrevistat cinc minuts després pel programa Problemes domèstics per parlar precisament de Jo sóc la meva dona. És la praxi informativa dels gestors de la irrellevància.
