L’atac a la parada d’AC. Una “acció directa”, com deien els anarquistes. Un espectacle deplorable. El cordó sanitari a AC, que encoratja l’agressió d’aquests eixelebrats, és una fal·làcia. Primer perquè Sílvia Orriols no és d’extrema dreta, i segon perquè el cordó no es practica amb VOX.
L’extrema dreta fa valer la violència per imposar-se, és a dir, el que fan els de la CUP. Orriols és una persona d’un conservadorisme pregon, però d’arrel catalana i catòlica, la del venerable Torras i Bages, encara que el seu catolicisme sigui peculiar. Té una concepció de la nació catalana que frega el místic i un independentisme fervorós, però no és d’extrema dreta. D’ací brolla la malvolença del processisme: és una competidora electoral.
Les eleccions al Consell de la República semblen una pel·lícula dels germans Marx. Sis candidats per dirigir un òrgan la funció del qual, una vegada dimitit el seu president fundador, ningú sap en què consisteix fora de conservar-se a si mateix. Abans de la dimissió, tampoc, però el carisma del president a l’exili deixava la qüestió a la penombra. Ara, amb el fundador esdevingut cap de partit, la situació és pitjor que la malaguanyada Crida, car si aquesta va passar sense pena ni glòria, el Consell tampoc no tindrà glòria, però sí, sembla, moltes penes en l’ordre judicial.
El full de ruta de l’ANC és un itinerari especulatiu cap a la independència. D’aquí a tan feliç moment es mobilitzaran tres fronts diferents, el social, l’institucional i l’internacional. Al social, es prepararà un moviment de desobediència civil. A l’institucional, l’Assemblea s’arroga una funció de censora sobre els partits i sobre qualsevol altra articulació independentista, per tal que no es repeteixi la irreverència de la no nata llista cívica.
A les eleccions del 2028, es constituirà una majoria absoluta independentista, sense comptar l’extrema dreta, que aplicarà la via unilateral. L’exclusió de l’extrema dreta revela fins a quin punt es tracta de pura especulació i com està de sotmesa l’ANC als partits. La unilateralitat serà retornar a la normativitat de la transició jurídica arbitràriament suspesa pel 155 i esperar les conseqüències, recolzats en una desobediència civil massiva i un “milieu” internacional aquesta vegada, sí, favorable. És a dir, és un full de ruta cap a una destinació incerta.
El misteriós cas dels fitxers d’ERC. Després del nou vodevil, finalment podrà actuar la comissió de la veritat, sota la lleonina presidència de Joan Tardà. La tasca és fàcil i no importa a ningú, perquè, sigui quin sigui el relat oficial dels fets, la veritat és d’una altra naturalesa. La veritat és que la llegenda dels vuitanta o noranta anys sense cap cas de corrupció se n’ha anat en orris.
L’acord de Junts i PSOE sobre els decrets socials. En la dimensió personal d’aquest duel entre els dos presidents, sembla que el de l’exili ha guanyat la mà a l’espanyol. Cosa que aquest farà valer entre els seus com a mostra de sacrifici generós per pàtria o la continuïtat de la legislatura. Però, en el seu fur intern, li courà, i mirarà de rescabalar-se.
En la dimensió institucional, es tracta d’una innegable victòria de Junts, que ha demostrat ser determinant en la governació d’Espanya. I no per raó d’una suposada similitud ideològica com passa amb les esquerres “ibèriques”, sinó per raó dels interessos de Catalunya, segons els pactes que al seu dia es van signar. No s’ha cobrat per endavant, però no es renuncia a cobrar.
La crisi s’ha resolt, de moment, deixant Junts fidels als pactes d’investidura, mentre es cobra, però en llibertat de vot segons el criteri de l’interès nacional de Catalunya. A canvi, la qüestió de confiança, tramitada, no s’executarà i es continuaran discutint altres decrets amb vista a l’aprovació dels PGE. En resum, una victòria per a Sánchez, la capacitat de supervivència del qual deixaria Maquiavel bocabadat, tant que fins i tot el PP ha signat corrents l’escut social per temor a sortir malament a la foto.
Que venen els xinesos! Totes les bravates dels dirigents europeus, inclosa la solemne i ridícula declaració del Parlament contra el “Citizen Kane/Musk”, són gemegues de nadons comparats amb el cop que acaba d’assestar a l’imperi ianqui de la IA un grapat d’enginyers xinesos amb un cost una mica superior a un “micromecenatge”. Així es planta de cara a l’oligarquia tecnològica. En un temps en què la Casa Blanca ha obert les portes a influencers, bloggers, youtubers i resta de la feréstega fauna digital.
