El 15 de febrer passat, el conseller de Salut, Manel Balcells, va comparèixer en roda de premsa per comunicar que prendran mesures per frenar el retrocés del català als centres sanitaris. Era una compareixença pública forçada per un informe del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya que alerta que només un 48% dels professionals del sector utilitzen el català a les seves consultes. I d’aquest 48%, la immensa majoria abandonen el català, si els responen en espanyol, per més que l’interlocutor els entengui perfectament.
Són dades que retraten l’escandalosa marginació que pateix la llengua catalana al seu propi país. Però encara hi ha una cosa pitjor, i és que la situació, lluny de millorar, empitjora dia rere dia. I això no passa perquè sí. Sabem prou bé que Catalunya és una nació sotmesa a l’Estat espanyol i que aquesta condició impossibilita que el català pugui gaudir a Catalunya de la mateixa salut de què gaudeixen el danès a Dinamarca, el suec a Suècia o el portuguès a Portugal. Però una cosa és el domini sobre algú i una altra la submissió d’aquest algú. Vull dir que es pot ser fill de nació oprimida sense deixar de ser tres voltes rebel. I si una cosa ha quedat clara, és que de l’actual Govern de Catalunya no se’n pot esperar la més mínima rebel·lia. Només submissió. Per això no hi ha setmana sense que es produeixi una agressió catalanofòbica en un centre sanitari català.
Va ser també el dia 15 que els consellers Roger Torrent i Manel Balcells van anunciar que la Generalitat oferirà classes als professionals de la salut que s’impartiran en línia i en horari laboral. Però tan poca feina tenen, aquests professionals, i tan sobrats anem de personal, que podran reduir la jornada assistencial sense que se’n ressenti el servei? Estem parlant de 2.700 sanitaris. O és que les classes no seran obligatòries, només voluntàries?
Per adonar-nos de la magnitud del desistiment de responsabilitats del Govern, n’hi ha prou de parar atenció en les paraules del conseller Balcells, reconeixent que fins ara ni tan sols han aplicat la legislació de la Generalitat. Ni tan sols això! Va confessar que sobre el paper sí que s’exigia el coneixement de català per accedir a una plaça pública, però que en realitat era paper mullat, un paper mullat que ha permès l’estabilització de treballadors sense el coneixement lingüístic requerit, raó per la qual tres metges de cada deu que exerceixen a Catalunya no saben català. Tres de cada deu! Hom potser preguntarà: i per què la Generalitat no ho exigia? Doncs perquè no hi creu, perquè era un requisit posat únicament per fer veure que vetllen per la llengua catalana. Ara, però, en no poder amagar els informes que van apareixent ni tampoc silenciar la difusió de les agressions catalanofòbiques als CAP i als hospitals, convoquen una roda de premsa per dir que “aplicaran la llei”. Se n’adona el lector, de la maniobra? En comptes de retre comptes per l’incompliment de la seva pròpia llei, presenten com a notícia l’anunci d’aplicar-la.
Però si l’estat de postració de la llengua catalana ha arribat a graus vexatoris tan extrems ha estat per la desídia d’aquells que tenien obligació de vetllar per la seva salut. La salvaguarda de la llengua no era una opció, era (i és) un deure de la Generalitat. I no fer complir la llei és el mateix que incomplir-la. La Generalitat, per tant, afavorint-ne l’incompliment, s’ha convertit en còmplice de les agressions catalanofòbiques que pateixen els pacients als centres sanitaris.
Diu el conseller Balcells: “Hem de compaginar el fet que venen professionals de fora i els hem de donar temps perquè aprenguin català”. No, senyor Balcells. El plantejament no és aquest, perquè aquest “temps” que vostè diu topa frontalment amb el dret dels pacients i esdevé un parany institucionalitzat i permanent. Vostè s’expressa com si estiguéssim en guerra i es referís a metges nouvinguts en hospitals de campanya, i això és manipulador. Cal remarcar, a més a més, que en parlar de “professionals” no estem parlant de refugiats o de persones sense estudis arribades a casa nostra, estem parlant de professionals amb formació acadèmica que han decidit viure a Catalunya per voluntat pròpia i que tenen la mateixa obligació d’atendre els pacients en català que tindrien a Ginebra d’atendre’ls en francès o a Zúric en alemany. Un dels requisits bàsics de tota persona que decideix instal·lar-se en un altre país és el d’aprendre la seva llengua. Es pot ser escombriaire i anar aprenent la llengua a poc a poc, però si s’és metge, la llengua forma part dels requisits bàsics de la professió i cal saber-la abans de posar-se la bata blanca. No són els pacients els qui han d’esperar que un dia el metge aprengui la llengua, és el metge qui s’ha d’esperar a saber-la per poder-los atendre.
Un altre exemple de la desídia de la Generalitat en matèria lingüística el trobem en aquestes paraules de Balcells referint-se als sanitaris que fa temps que exerceixen a Catalunya, però que no saben català: “N’haurien de saber, però no els anirem a buscar ni a fiscalitzar”. És a dir que podran continuar incomplint la llei, vulnerant el jurament hipocràtic i violant els drets humans negant-se a aprendre la llengua pròpia del país on treballen. Doncs no, senyor Balcells, sigui dit amb tot el respecte. Hi ha metges i hi ha colonitzadors, són coses diferents, però aprofitar-se d’una plaça de metge per exercir de colonitzador és inadmissible. I permetre-ho, encara més.
