Fa anys, diria que en el context d’una altra campanya electoral però no n’estic gens segur, vaig veure una pintada que em va cridar l’atenció. “Menys realitats i més promeses!”, deia. Em va agradar. Semblava un joc de paraules, una paradoxa. El lema de molts partits en moltes eleccions ha estat precisament el contrari: “Menys promeses i més realitats” o el seu equivalent “Fets, no paraules”. I ha estat també el lema de moltes pintades i moltes pancartes en conflictes polítics de tota mena. És a dir, posar damunt la taula realitats tangibles i no promeses de paraula ha estat de vegades l’oferta que ha fet la política a la societat, però també la demanda que li ha fet la societat a la política. I sembla de sentit comú. Però, en canvi, personalment, la pintada que demanava exactament el contrari, menys realitats i més promeses, menys fets i més paraules, em va semblar interessant i encertada. Tot i que jo crec que hauria de dur de natural un afegitó imprescindible: menys realitats i més promeses… que ens puguem creure.
Normalment, la pancarta i el lema tradicionals –menys promeses, més realitats- reivindica que la política s’ha de dedicar a les coses concretes, a les coses de cada dia, a allò que en les tertúlies alguns defineixen com “les coses que de veritat interessen a la gent”. Però si la política és només això, el risc és que esdevingui estrictament administració, estrictament gestió. Anar a votar seria com anar a triar quina gestoria volem que ens faci la declaració de la renda. Administrar bé, d’una manera eficient i lleial amb els ciutadans, resolent correctament les coses de cada dia, és certament una virtut. Però és una virtut que caldria donar per suposada i acreditada a tots els qui es dediquen a la cosa pública. “Farem la feina ben feta”, ens diuen, i nosaltres els ho demanem també. Però quina feina? Amb quins objectius? En quina direcció? Amb quin projecte de futur? Amb quina il·lusió i esperança col·lectiva? I aquests és el terreny de la promesa. No dir-nos només que anem bé, sinó dir-nos cap on anem. Oferir-nos llocs on anar. I això es fa amb paraules. Sovint abstractes, contra la concreció dels fets i de la gestió. La política no és tan sols realitat, ha de ser també projecte, horitzó, somni. I això s’ha d’expressar en paraules. En paraules que esdevenen promeses.
Certament, crec que al lema li fa falta l’afegitó que la pintada inicial no tenia. Promeses que ens puguem creure. No perquè siguin poc ambicioses, no perquè toquin de peus a terra d’una manera gallinàcia. Prometre que asfaltaran el teu carrer –que està molt bé, que es prometi i que s’asfalti- és jugar en el terreny de les realitats, dels fets. La promesa ha de tenir un horitzó més substanciós, i sovint significa una confrontació amb la realitat present. No promets el que hi ha, sinó el que no hi ha i creus que hi hauria d’haver. Però la promesa no pot ser una manera de fer volar coloms de franc. Cal que sigui versemblant, tot i que sigui difícil i tot i que no sempre pugui incloure un calendari de consumació: és més una direcció, un camí cap a un lloc que no pas la seguretat absoluta d’arribar-hi. I perquè una promesa no sigui un brindis al sol populista, un afalac insubstancial a l’oïda de qui ho escolta, calen dues coses: que hi hagi confiança amb qui promet i que hi hagi un esbós raonable i comprensibles del camí que es proposa fins a la terra de la gran promesa. T’has de creure el que et prometen i t’has de creure a qui ho promet, que tingui la voluntat i la possibilitat de fer-ho. La fórmula d’Adolfo Suárez en el seu discurs de la transició era retòricament perfecta: puedo prometer y prometo… Puc fer això que prometo. Ho prometo perquè ho puc fer. I us demano que confieu en mi.
Podríem dir que aquest lema a la inversa –menys realitats i més promeses- marcarà les eleccions catalanes d’aquest diumenge? Ni sí ni no. O, si es vol, mig sí i mig no. A aquells a qui els està bé la realitat tal com està, el que els convé és que hi hagi més realitat –més gestió, més administració- i si pot ser cap promesa, perquè qualsevol promesa modificaria aquesta realitat. En futbol, qui va guanyant aguanta el resultat. No vol ni riscos ni aventures. I qui va guanyant? En l’eix nacional entre espanyolisme i catalanisme, en el terreny dels fets va guanyant l’espanyolisme. Som on som. En algunes coses, el projecte del catalanisme ha reculat: el pes institucional, la llengua, l’autogovern efectiu… Per tant, qui en aquest eix –l’essencial en totes les eleccions catalanes des de fa més d’un segle-, vol que tot quedi com està, sense moure res, es presentarà a les eleccions amb un “més realitat i menys promeses”. És el cas sobretot del partit socialista i dels seus aliats naturals (tot i que alguns d’aquests aliats el que diuen de fet és que l’eix nacional no és important i que els veritablement importants són altres eixos, els que siguin). El PP i Vox, com abans Ciutadans, sí que ofereixen una promesa: aconseguir que el catalanisme reculi encara més en tots els àmbits. I, quan la fan, és una promesa que té tota la credibilitat.
En canvi, el lema “menys realitats, més promeses” resulta absolutament operatiu en l’espai independentista. Aquí sí que hi ha una demanda de projecte, d’horitzó, de mirada de futur. L’electorat independentista no vota, en principi, a veure quina gestoria ens porta els assumptes. Certament, demana que els assumptes es portin el millor possible. Però demana que algú li digui amb quin horitzó i per quin camí. En unes eleccions plantejades en l’eix nacional, no eliminant qualsevol altre eix, però situant-lo com a prioritari, l’electorat independentista necessita promeses. Promeses polítiques. Promeses de futur. No tantes realitats. A qui votarà aquest electorat independentista, a més de reflectir la seva diversitat social i ideològica? Doncs a quin li faci millors promeses, més engrescadores i més ambicioses, més necessàries i més raonables al mateix temps. Però, sobretot a qui més es cregui, quan promet. A qui consideri que vol i pot avançar cap a l’horitzó que promet.
