El soroll mediàtic entorn el conflicte ucraïnès és semblant al que en el seu moment es va viure al voltant de les vacunes: la veritat poc té a veure amb un debat on el que està en joc és el control d’un relat que necessàriament implica clarobscurs i que fins ara no ha tingut una conclusió evident, i potser, pel que fa a les vacunes, ja no la tindrà, veient de quina manera més fulminant ha passat a un segon i ínfim pla, substituïda per les bombes i els desplaçaments humans que s’estan vivint a quatre hores de vol de casa nostra.
Ara la guerra, abans el procés de vacunació, ambdós lluitant contra la desinformació volguda, però també front una acumulació de dades produïdes pels experts i pels que volen ser-ho, contradictòries entre elles fins al punt de causar l’alarma i la inseguretat. Qui sigui el formal iniciador de la invasió/guerra/maniobres bèl·liques o com se li digui al que Rússia fa sobre Ucraïna, això no ho pot discutir ningú. Sobre les raons de cadascú mai ens posarem d’acord, probablement perquè no tenen un únic titular. Però sobre el grau de responsabilitat dels mitjans de comunicació i dels que ens hi concitem pel que fa a l’escalada bèl·lica que s’ha produït, sí que estem capacitats i obligats a parlar.
Jo parlaré en primera persona: he criticat la manca d’unitat de la Unió Europea en la resposta a Putin sense incloure-hi dues dades òbvies però que no per això s’ha d’evitar explicitar. La primera és que aquesta fictícia unitat produïda era tota la possible, donada la divergència d’interessos econòmics i la necessitat que en conseqüència tenia i té cada govern europeu implicat per respondre quan s’escaigui, davant del seu electorat (les enquestes semblen reflectir un descontentament de la població estatunidenca envers l’actitud de Biden en aquest afer).
La segona és que qualsevol resposta més enllà de la que inicialment es va acordar ha suposat l’inici d’una competició en l’enviament de recursos bèl·lics que potser donarà temps als membres de l’OTAN, els socis europeus i a tots els altres que els recolzen per intentar dissuadir Rússia de la seva aventura, però que durant el camí cap a una desconeguda solució està generant més sang i patiment de la que hauríem d’estar en disposició d’admetre. Sobre tot perquè és aquesta, per a vergonya nostra, una guerra que sí sentim propera, tant com per al mateix temps fer-la créixer amb la nostra participació d’intel·lectuals de saló.
I així la possibilitat de dir quelcom amb sentit comú s’esvaeix a la velocitat creixent en que van caient les bombes i les bales, ombres sobre la terra ucraïnesa que ens diuen que són per a la defensa del sistema polític democràtic mentre decideixen què podem saber i què no. Bombes i bales barrejades amb gestos esforçats i voluntariosos de l’entorn, i actituds de defensa patriòtica que per a uns són d’inútil romanticisme, i per a altres, d’exemplar dignitat. Goril·les i bonobos descrivint altre cop el camí de la humanitat sobre la terra, uns i altres necessaris, incompatibles, eterns.
