La pneumònia de Jordi Pujol és una malaltia de nació sense estat. Arriba en el moment just per retratar la venjativa duresa del règim borbònic espanyol: si són capaços de triturar un home de 95 anys que, per a bé o per a mal, ha encarnat Catalunya durant tota una època, què no seran capaços de fer amb qualsevol xitxarel·lo que gosi pixar fora de test o somiar amb un sarau sediciós com el del procés.
La feblesa de Pujol és la del país, ara mateix, fins i tot dels que mai no hem estat pujolistes. Quan no ets estat i a sobre has perdut, Vae, victis, ai dels vençuts, com deien els romans.
Si no s’hagués fet l’harakiri l’estiu del 2014, quan va confessar la deixa de l’avi Florenci que havia quedat “oblidada” a Andorra, Pujol hauria pogut jugar un paper decisiu per frenar l’estampida del procés i fer-li un favor a Espanya. Amb això n’hauria tingut prou per pactar discretament sortides interessants… Potser més per a ell que per a alguns dels fills, i altres cortesans, pilotes i sangoneres, que van pensar-se que Catalunya era el seu cortijo i ells uns señoritos amb llicència per fer el que els sortís de l’engonal patriòtic.
Pujol no va moure ni un dit per aturar una cursa cap a la independència que no veia clara. Havia perdut moltíssima autoritat, sens dubte, però tenia marge de maniobra. Gat vell com era, coneixedor de la misèria de tota la fauna política catalana, víctima de presó, tortures i persecucions, conscient de la brutalitat d’Espanya, no podia pensar que allò acabaria bé. Però es va quedar quiet i callat. Ni va beneir ni va aturar res, va desdibuixar-se, fins a les seves darreres reaparicions, digníssimes i tristes.
Què redimonis va passar aquell 2014? Hi ha testimonis que han explicat força coses. Era perfectament conscient del «cràter radioactiu» que obria a Catalunya, per a gran plaer dels seus enemics i dels traïdors de casa, però segurament la consciència li demanava fer net. Va ser aleshores millor pecador que polític, amb aquell acte de confessió i humiliació que al final no ha servit de res, perquè la trituradora judicial no ha deixat de fer la seva feina. Tot ha acabat en un judici interminable, que ja és una tortura per ell mateix i que ho ha devorat tot, acompanyat d’una ferum insuportable de corrupció familiar i de l’enfonsament d’un patètic intent de monarquia hereditària pujoliana.
Ell mateix va matar Pujol. Molts altres, començant pels que en teoria eren els seus, el van tornar a matar. I van matar també la seva criatura política, la van rebatejar, van abjurar de la vella fe pujolista, van desterrar-lo i se’n van allunyar sense gaires miraments. I per rematar-ho encara faltaven els lacais de la monarquia fallida, decidits a escarmentar tots els catalans a través del martiri de Jordi Pujol.
I ara la pneumònia, les malalties o entrebancs associats a l’edat, la tímida rehabilitació pública, apareixen com metàfores d’un país que ell ha sabut entendre, interpretar i preparar per anar més enllà, sense concretar massa, però també sense tocar massa els dallonses a Madrid, i competint sempre amb el seu enemic íntim, Maragall.
De “Pujol, enano, habla en castellano” a nomenar-lo “Español del año”. Del “Tranquil, Jordi, tranquil”, aquella nit del cop d’estat de l’emèrit, actuant com a “rompeolas de todas las españas”, al pacte de l’hotel Majestic amb un Aznar més llest i més traïdor que ell, que es va creure que parlava català a la intimitat i que la ultradreta franquista podia pactar de veritat amb els catalans, els seus enemics de l’ànima… Al final, aquella Espanya de la qual no se n’ha rigut mai, perquè sap perfectament com pot ser-ne, de salvatge, s’està cobrant el que no es va cobrar amb el famós procés de Banca Catalana o tants altres episodis, i l’està tractant com un traïdor, quan no està gens, però gens clar, que ho hagi estat mai. Potser el problema han estat dues fidelitats impossibles.
Pujol té una biografia traspassada per una passió autèntica i ferotge, Catalunya, acompanyada d’una ànsia incontenible de poder, de domini, de transcendència, i contaminada per uns embolics familiars impresentables. Ha estat decisiu per fer rebrotar Catalunya i la catalanitat, però dintre d’Espanya, pactant amb Espanya, buscant esquerdes per negociar coses, el peix al cove i un pas endavant i mig enrere i qui dia passa, nació i llengua empeny…
Que el maltractin i martiritzin d’aquesta manera diu molt de la seva pobra intel·ligència política i del sadisme congènit que apliquen als seus enemics. I així veiem com envien a la trituradora un Pujol que ha intentat enaltir Catalunya sense menystenir Espanya, és a dir, salvant-la d’ella mateixa i de les seves pulsions sanguinàries.
El missatge és evident i inclou una amenaça molt seriosa a través de Pujol: Catalunya mai no serà prou espanyola i sempre serà intolerable que vulgui ser una mica catalana.
No ens perdonaran mai que existim, tinguem-ho clar quan sortim de la depressió, del fangar i la confusió.
