El 2010, l’enyorat Tony Judt, el gran historiador sobre el segle XX que va morir prematurament a causa de l’ELA, publicava el que podríem considerar com el seu testament intel·lectual, Ill Fares The Land, que en català es va traduir com a El món no se’n surt. El volum, breu, dictat a unes alumnes seves mentre es trobava en la fase final de la seva malaltia, constituïa un homenatge al món de postguerra mundial que, malgrat múltiples errors, problemes i defectes, havia aconseguit portar pau, benestar i certeses a la major part d’Occident. Tanmateix, amb la caiguda del Mur de Berlín, i sobretot amb la irrupció del neoliberalisme, el panorama va canviar radicalment. La incertesa, les desigualtats, fins i tot la tan comentada pluralitat es va expandir exponencialment, i això ens ha generat grans angoixes, sovint traduïdes en un malestar profund, transversal, paralitzant.
Ill Fares The Land feia referència a uns versos del poeta angloirlandès Oliver Goldsmith i parlava de la desolació d’un paisatge rural en la descripció d’un món decadent, perdut. D’aquí que el seu breu assaig s’escolava un sentiment de pessimisme sobre el futur. Judt que, malgrat que provenia de la classe obrera anglesa, va desenvolupar bona part de la seva vida acadèmica a Nova York, feia dècada i mitja ja ens alertava sobre la creixent polarització civil i política nord-americana, que feia impossible qualsevol conversa pública. S’encetava una era en què, fins i tot a les aules universitàries, començava a ser difícil debatre sobre qüestions delicades perquè sempre hi havia algú que s’hi sentiria ofès. Després de rellegir-lo fa algunes setmanes, penso que l’historiador no arribava ni tan sols a sospitar que algú com Trump guanyés les eleccions (i probablement ho tornarà a fer d’aquí a pocs mesos) o que s’encetés una mena de nou maccarthisme (nominalment) d’esquerres per qüestions, més que absurdes, ridícules (guerres de pronoms als campus, i debats estèrils sobre el sexe de les drag queens).
França potser és el país que més ha professionalitzat el pessimisme polític fins a convertir-ho en un dels seus símbols nacionals, al costat del gall o de la tricolor. Amb una tradició litúrgica de la mobilització semipermanent (sovint a causa de certa obligació de fer honor a una història farcida de revolucions fracassades i sagnants), els diversos estaments de la República van fent torns en l’ocupació simbòlica de l’espai públic: els pagesos, els mestres, els treballadors públics, els pensionistes, els armilles grogues, els estudiants… I, tanmateix, parlem d’un país més conservador i tradicionalista del que podríem pensar. Allà parlen de malaise, un sentiment difús de malestar generalitzat, de decadència llarga i un punt nihilista, que, d’una banda, sap identificar i expressar la inquietud, i, per contra, sembla paralitzada a l’hora d’organitzar una alternativa a uns governs cada vegada més neoliberals, i per tant heretges respecte a una tradició estatalista i centralista.
El malestar, aquesta percepció comuna que les coses aniran a pitjor, aquesta idea instal·lada en l’inconscient col·lectiu que els fills viuran pitjor que els pares, té aquest component paralitzador que sumeix en la melangia i l’autocompassió bona part de la societat, i que té com a baròmetre l’empitjorament generalitzat de les competències cognitives dels més joves (PISA és una bomba que va enfonsant la moral col·lectiva des de fa dues dècades). Un fatalisme que… té fonament? Això que passa arreu d’Occident, especialment a Nord-amèrica i l’Europa Occidental, passa arreu? No ho sembla. Si fem cas de les estadístiques dels organismes internacionals, enfront de l’estancament social (de l’econòmic caldria debatre) occidental, malgrat punts calents en crisi, països asiàtics i africans milloren les seves perspectives. Europa de l’Est no sembla compartir aquest pessimisme. Què hi ha, doncs?
La pregunta és complexa. Probablement hi ha elements objectius (l’evolució econòmica, sobre la base d’un increment de la precarietat i el preocupant fenomen de la importació del model USA dels working poors, hi té molt a veure). Tanmateix, potser el pessimisme té a veure amb una mena d’impotència apresa de no ser capaços de millorar la realitat mitjançant la política. I, tanmateix, no té per què ser tan difícil. Certament, l’expansió del model neoliberal ha implicat moltes coses, entre les quals, la més terrible –ja assenyalada per Judt en el seu moment– és la de la individualització, l’atomització comunitària, la dissolució i erosió d’institucions transcendents com els sindicats, les parròquies, les associacions veïnals, i sobretot, la degradació dels partits polítics (laboristes, obrers, socialdemòcrates…).
Certament, la conquesta de les formacions polítiques pels diners dels multimilionaris estil Musk (amb prou diners per enviar coets a la Lluna, gràcies sobretot a un sistema d’exempció fiscal feudal dels hipermilionaris), és un dels elements que han allunyat la política de la gestió dels afers públics des de la racionalitat i de la solució de problemes. Ara bé, això ha pogut passar per la irresponsabilitat dels ciutadans, que han preferit arrecerar-se en la seva intimitat i deixar de participar cívicament en la política entesa a la manera aristotèlica: una discussió permanent i una acció col·lectiva decidida. Es tracta, ras i curt, de la conversa política necessària cada dia a la qual feia referència Judt, quan es referia als 30 gloriosos de la segona meitat del segle passat.
A més a més, també se’ns ha escolat una filosofia del derrotisme que ens ha paralitzat. Bona part del malestar, va més enllà d’una qüestió purament material i econòmica. El pensament postmodern, amb el seu sentit de la culpa cristiana (presentant Occident com a culpable de tot, i amb certa idea que ens mereixem tots els mals per pecats reals, i sobretot imaginaris, dels nostres avantpassats), està representant un llast filosòfic i intel·lectual que no hauríem d’ignorar. El relativisme cultural, aquesta idea que les grans fites d’Occident, la democràcia, els drets humans, les llibertats individuals i col·lectives, són invents buits de continguts ha trencat la confiança en nosaltres mateixos. Tenim, sobretot, unes societats sense autoestima, que en aquesta onada woke tendeix a maximitzar les febleses, a ocultar les fortaleses i exaltar els victimismes diversos. La renúncia a elements que podien enfortir els llaços comuns o uns codis ètics mínimament coherents (posem per cas, les virtuts cristianes, per molt hipòcrites que siguin, i una certa capacitat innata de saber distingir el bé del mal, per molts matisos que cadascú ofereixi) ens ha portat a aquest cul-de-sac existencial.
Ja fa temps que denuncio que l’auge d’allò que podríem anomenar, per comoditat intel·lectual, la ultradreta, no deixa de ser l’expressió d’aquest malestar. Un malestar utilitzat demagògicament pels oportunistes polítics que, com Trump, saben explotar-lo a partir d’un acte de reconeixement, i saben utilitzar-lo precisament al servei dels perpetradors del mal.
