El periodista d’El Món Quico Sallés –un dels que més ha gratat en el 17-A– ha estat aquesta setmana al Congrés per intervenir, citat com a compareixent, en la comissió d’investigació sobre el cas. L’Estat, en el sentit extens de la paraula, mai ha tingut interès a investigar aquell capítol funest. Sempre ha volgut enterrar-lo com més aviat millor. Però la curiosa aritmètica parlamentària que hi ha aquesta legislatura a Madrid ha forçat que es tiri endavant la comissió, i fins i tot que s’hagin hagut de desclassificar alguns documents.
Un cop oberta la veda, s’han posat en marxa tots els mecanismes defensius de l’Estat per no haver d’anar més enllà de la investigació i el judici de mínims que es va fer. Els cossos policials i els serveis secrets es protegeixen entre ells i la majoria de polítics participen de la mateixa voluntat. Alguns perquè els toca el rebre directament, com el PP, que era a la Moncloa en aquell moment. I altres, com el PSOE, perquè estan igual d’inserits en els engranatges de l’Estat i són naturalment refractaris a qüestionar-los, fins i tot respecte d’una època en què no governaven. Per això el diputat socialista que va intervenir en la sessió, Arnau Ramírez, tenia la missió d’assegurar-se que quedava clar que Quico Sallés no veia en la negligència del CNI –que va deixar de controlar l’imam de Ripoll– cap intencionalitat. “Totes les persones que han comparegut en la comissió hi coincideixen: potser hi va haver negligència, però no una voluntat política deliberada contra el govern independentista de Catalunya”, deia Ramírez en una piulada a X posterior a la sessió. Hi recollia el que ell mateix havia defensat durant la compareixença i el que, efectivament, havia dit el periodista d’El Món.
El Món mai ha defensat cap altra cosa. Sempre ha reclamat que s’investigués a fons per evitar la repetició d’errors que permeten tragèdies com la del 17-A. Cosa que no és poc. Davant d’aquesta demanda, subratllar que només hi va haver negligència és una trista taula de salvació per a un estat europeu del segle XXI. I més si ho acompanya de xantatge emocional per no qüestionar l’actuació policial d’abans i de després dels atemptats.
L’argument que les crítiques al sistema perjudiquen la democràcia comença a ser un abús. És un senyal que el mateix sistema és conscient que està deixant de ser eficaç per a un gruix important de la població, al qual demana obediència i dona molt poca cosa a canvi. I no troba cap solució que no sigui l’autodefensa. En molts casos, aquest mecanisme, demagògic a més no poder, es fa servir amb retòrica refinada perquè resulti menys obvi. Però quan l’estament més dur de l’Estat, el que s’encarrega directament de la repressió, insulta la població perquè se sent qüestionat, només fa créixer la desconfiança.
