Jo diria que una violenta sacsejada ha afectat els fonaments no només de la Comunitat Valenciana, sinó també els de les estructures polítiques a Madrid. De sobte, tot va canviar als cenacles i mentideros del poder. Fins i tot les dades de les enquestes que es feien anar a la Moncloa sobre els resultats de les eleccions nord-americanes, potser confonent els desitjos amb la realitat. Sospito que als despatxos monclovites no estan entenent gaire cosa: una aroma de confusió s’expandeix pels cercles polítics madrilenys, on consta que és l’hora de les grans decisions perquè “és l’hora d’una nova època que nosaltres no estem sabent gestionar bé”, com em va dir, descoratjat, algú que passa per estar ben situat a prop del president Sánchez. Però a qui correspon prendre aquestes decisions? I quan?
Hi ha molts fronts oberts i la victòria de Trump –inesperada, paraula d’honor: “Es van confondre desitjos amb realitat, encara que tots els sondejos, també els nord-americans, han fallat”, diu el meu interlocutor— ha commocionat l’executiu espanyol. De Trump, recordem aquella reunió del G-20 en què el republicà va tractar amb el màxim menyspreu Sánchez, no se n’espera res de bo: ni pel que fa als aranzels, ni en el diàleg sobre les bases, ni en la cooperació per mantenir les millors relacions amb el Marroc. Sánchez s’ha significat com un dels mandataris europeus més hostils amb Putin, que ara és un dels líders mundials més contents amb la victòria de Trump. I és, a més, gairebé l’únic socialdemòcrata rellevant als comandaments d’un govern a la Unió Europea, quan Alemanya s’està plantejant unes eleccions anticipades que acabin amb la coalició actual.
És clar, el govern espanyol no es pot permetre el luxe de convertir Trump en el seu enemic, com ja ha fet amb l’argentí Milei o amb la mexicana Sheinbaum; per no parlar que a Budapest s’ha pres com una ofensa la no assistència de Sánchez aquest divendres a l’última cimera del Consell Europeu que tanca la presidència putinista de l’Hongria d’Orbán. L’agressiva diplomàcia espanyola està clarament titubejant: han fallat les previsions.
En l’àmbit intern, el govern perd cada dia més cohesió, a mesura que Sumar es va sumint en el desconcert. Els patents errors en la coordinació amb la Comunitat Valenciana en la gestió de la catàstrofe de la DANA estan sent deglutits des de la Moncloa amb un silenci incòmode. L’exèrcit d’assessors que fabriquen els papers per a Sánchez sap que, a més, ara, quan afluixen els ecos de la riuada i de la política nord-americana tornen els ‘casos Koldo/Abalos’, Begoña Gómez, fiscal general de l’Estat, entre d’altres. I que el president haurà de seguir negociant discreta però molt poc confortablement amb Puigdemont, també entre d’altres: perquè ni podrà donar satisfacció a les exigències de Podem a canvi del seu sí als pressupostos ni, ja ho hem dit altres vegades, podrà complir el pactat amb ERC per poder investir Illa. I aleshores què?
Així, l’aprovació dels pressupostos dependrà de la, d’altra banda, indubtable habilitat de Sánchez per presentar-los com als pressupostos de la solidaritat per a la reconstrucció de la Comunitat Valenciana. Ha aconseguit traslladar gairebé el problema al Partit Popular, assenyalant una cosa així com “seran capaços al PP de no aprovar aquests pressupostos solidaris?”. Sospito que el PP no els aprovarà, és clar, de manera que tot dependrà, com sempre, dels aliats del govern socialista, que, a sobre, celebra a finals d’aquest mes un congrés federal, el 41è, marcat per tot el que està passant, i això inclou els viatges del número tres del partit, Santos Cerdán, a entrevistar-se més o menys secretament amb Puigdemont. I això és una cosa que no agrada a tots els que assistiran com a compromissaris a aquest congrés, que no serà tan d’aclamació com la Moncloa esperava.
Preneu tots aquests factors, barregeu-los, agiteu-los i serviu-los freds. Què pot sortir malament? Si considerem els nervis més ben o mal dissimulats, l’agitació amb sordina, els silencis opacs i que ningú no sembla saber com començar a gestionar aquesta nova època, jo diria que hi ha moltes coses que poden sortir malament, per més que ens pesi. No, Madrid no era precisament una festa aquests dies de commoció màxima, no…
