M’encantaria que el debat que realment estiguéssim tenint a Catalunya fos el què, el com, el quan, el qui i el perquè de l’impost de successions. Que tractéssim si el fet que l’hereu de dos immobles dels seus pares a Barcelona, que fàcilment se’n van als 800.000 euros, hagi de contribuir amb 44.000 euros a l’erari públic és desproporcionat o no. Si s’està fent tributar dos cops la mateixa cosa, atès que el finat ja va pagar els seus impostos en vida, o si l’objecte de la tributació és l’augment del patrimoni de qui rep l’herència, que és el subjecte passiu (no la persona que mor).
Veuria amb molt bons ulls que confrontéssim visions sobre el paper de la família a l’hora de fer possible que un membre estigui en posició de comprar un immoble i, per tant, si és ètic cobrar (i cobrar molt o poc) a qui l’hereta. O si el fet de gravar massa certes herències fa que aquestes caiguin en mans d’estrangers, que acabin controlant el capital immobiliari del país, cosa que després suposadament no agrada als mateixos partidaris d’apujar l’impost. O si és més ric algú que rep una herència de 800.000 euros acumulada en 40 anys que un càrrec de confiança del Govern, que pot guanyar això en dues legislatures.
Jo estaria encantada que aquest fos el debat i no una cortina de fum anual de la catalanor per tapar les renúncies dels nostres representants a Madrid. Però sobretot, m’encantaria que aquest fos el debat polític que pertoqués en aquest moment perquè voldria dir que som un país normal. I els països normals analitzen l’estat dels seus serveis públics, i si hi troben deficiències, o bé en milloren la gestió o bé valoren una pujada d’impostos. Tot plegat, comparant amb els països del seu voltant que tenen serveis públics infinitament millors amb una càrrega impositiva similar o poc més elevada i aprenent sobre com ho fan, i discutint les implicacions que pot tenir en cada cas. Però és que no som un país normal.
Als països normals, l’Estat no propicia l’ofec econòmic d’una de les regions més riques per un conflicte nacional que es remunta a tres segles enrere, mitjançant l’espoli fiscal i un infrafinançament sistèmic en infraestructures que perjudica especialment a la classe treballadora. Ni aplica als seus habitants el dret penal de l’enemic quan volen democratitzar la seva relació amb aquest poder central. Això passa a les colònies. De fet, ja abans que a les colònies passava a l’edat mitjana, en què el senyor feudal gravava els camperols per poder pagar els tributs al rei.
De la mateixa manera que passa a les colònies, la classe dirigent local, per controlar que la població no es revolti, planteja com a inevitable la repressió de baixa intensitat exercida per ells mateixos, la pujada d’impostos per compensar aquesta extracció forçada de recursos i escollir en eleccions polítics només pel fet de ser ètnicament afins que després alimenten tota una xarxa clientelar que ajudi a perpetuar aquesta situació, especialment a través de la propaganda i la compra de voluntats. La realitat és que en una colònia poc importa el que decidim, si posar un impost o l’altre, perquè només hi som per ser espoliats per la metròpoli, amb l’ajut d’aquesta casta local.
I entre aquesta classe dirigent de la colònia, els que no estan a favor d’aquest tipus de mesures, ho estan d’altres formes de contrarestar l’espoli, encara que no siguin gravar l’herència de la iaia Conxita, com ara aprimar encara més els serveis públics, aplaudir la massificació turística que faci contents quatre botiguers o organitzar Jocs Olímpics d’hivern que generaran molts llocs de treball… de cambrer.
Partidaris i detractors de l’impost de successions tenen en comú que eviten abordar el cor del conflicte, que és el que fa que estiguem inventant impostos i pilotassos per sobreviure abans de saber si amb la riquesa que realment generem els necessitem o no, i per tant tampoc no posen una data de caducitat a aquesta gestió del mentrestant que ens fa cada dia més pobres i menys lliures. Al contrari, fan bullir l’olla amb aquests debats per mantenir-nos entretinguts mentre trafiquen amb el català al Congrés.
Perquè al contrari del que ens volen fer creure, parlar de l’impost de successions no va de confrontar dues visions, d’esquerres i de dretes, sobre el que hem d’aportar a l’Estat, sinó de perpetuar un modus vivendi de la classe política de la colònia que depèn precisament d’evitar el conflicte amb la metròpoli. Per això tenim els carrers del centre de Barcelona plens de creueristes mentre els barcelonins són expulsats i només poden heretar els espanyols.
