Tenim dues dones catalanes protagonitzant la precampanya electoral i una tercera que és lleonesa. És a dir, Ada Colau, el futur polític de la qual encara no està confirmat quan escric aquest comentari; la portaveu del PSOE, Montse Mínguez, ‘número u’ de la llista per Lleida, i, és clar, Margarita Robles, designada ‘número dos’ per Madrid a la llista socialista, i qualificada temps enrere de pájara per qui ara la col·loca ‘a dit’ en un lloc tan preeminent, és a dir, Pedro Sánchez.
Bé, en realitat són tres pájaras, amb perdó, tres dones llestíssimes que han sabut col·locar-se bé a les llistes, o que ho faran. Volen alt. D’Ada Colau, que ara diu que està disposada a renunciar a ser cap de llista per Més Madrid (ella, que és catalana), no em queda cap altre remei que afirmar que és una supervivent de la qual podria aprendre el mateix Gran Resilient, és a dir, torno a citar Pedro Sánchez. Si més no, Colau té alguna cosa al darrere, o l’ha tinguda: vots i organització. En les pròximes hores veurem on acaba.
El cas de Mínguez, que orgànicament és la ‘número cinc’ del PSOE, em sembla més complicat. La dona que clamava al cel contra els ‘grans tenidors’ de finques i pisos haurà de donar, suposo, explicacions més plausibles davant del comitè federal del PSOE, que se celebrarà en les pròximes hores, que les que ha ofert als mitjans, els quals han tret a la llum que ella no està casada amb un gran tenidor, sinó amb un tenidor immens: el seu marit, Sergi Vélez, té trenta pisos en explotació. Res d’il·legal, per descomptat (suposo), però la hipocresia d’ella s’hauria de castigar políticament. És clar que ja ens anem acostumant a coses com aquesta sense que mai no passi res…
I després hi ha Margarita Robles, la ministra de Defensa eficaç i colèrica, amb uns atacs de ràbia continguda dels quals en saben molt a la Moncloa, on la qualifiquen, segons aquests àudios que ens han anat arribant a través de l’UCO, de pájara. Sens dubte, aquests rampells que van fer que Robles no aplaudís el president al Congrés no li han impedit acceptar ser la ‘número dos’ de la llista madrilenya, per davant, jeje, del seu enemic mortal, Grande-Marlaska. Tot s’accepta, perquè a fora, encara que siguis magistrat o magistrada, fa més fred que al confortable casalot de Defensa.
Porto aquests tres exemples no pas a l’atzar (també en tinc d’altres de masculins, però en política, per fi, ha arribat l’hora de les dones), sinó com una primera mostra del que aquí serà un clàssic preelectoral: la batalla de les llistes per okupar —perdoneu que ho escrigui amb ‘k’; el guió ho exigeix— un lloc de sortida en aquestes candidatures que, increïblement, continuen sent tancades i bloquejades; és a dir, el que mani el cap i qui es mogui no sortirà a la foto.
Aquestes batalles internes que ja tenim damunt la taula són potser la part més trista d’un procés electoral: és aquí on es veu que els interessos particulars dels candidats estan molt per damunt dels interessos generals, i això també ho hem comprovat a Catalunya, amb el cas Rufián, i en totes les comunitats autònomes que se’ns puguin acudir. I en gairebé tots els partits, començant per aquella olla de grills que és l’esquerra de l’esquerra de Colau, Rufián, Irene Montero, etcètera, que ja veurem per on surten demà, quan se’ls acaba el termini legal per continuar donant voltes a la sínia.
Tot i això, cal reconèixer que tant el PSOE (no crec que al comitè federal de dissabte ningú s’atreveixi a moure’s, sabent que no sortiria a la foto) com el PP (malgrat les reticències d’alguns davant la possibilitat que la bel·ligerant Cayetana Álvarez de Toledo, una altra pájara habilíssima, es converteixi en la ‘número dos’ de la llista madrilenya, darrere de Feijóo) estan aconseguint esmorteir la batalla subterrània per les llistes. No hi ha res que castigui més l’electorat que les baralles intestines dels partits. I els ‘caps’ han decidit tallar de soca-rel qualsevol debat intern, perquè no són temps per a floritures.
Ja ho sé, ja ho sé, que hi ha coses més grosses que això de les llistes llestíssimes de cara a unes eleccions que potser són les més transcendentals des que es va reinstaurar la democràcia. Però, com que cada dia té la seva dèria i avui aquestes dones ocupen —aquesta vegada amb ‘c’— titulars als mitjans, he decidit bastir aquest comentari sobre les llistes, un símbol més de les misèries que embruten tant la nostra política. I la nostra democràcia, és clar.
